Diàlegs

 DIÀLEG PAULA, CLARA I JÈSSICA.

Mare, filla i metge.

( La filla té càncer i s’està morint. Està al llit de l’hospital dormint, la mare està assentada en una cadira al seu costat, entra el metge i es posa de peus)

Metge: Senyora Sangrà, la Mònica no està bé, tinc males notícies per vostè, li queden uns escassos dies de vida.

( La mare es queda en estat de xoc i seguidament s’assenta a la cadira mig marejada)

Sangrà: Què?, Cóm? No pot ser! Per què a nosaltres!?

Metge: Senyora Sangrà tranquil·litzi’s, si us plau.

Sangrà; Però vostè sap el que m’acaba de dir? M’està dient que la meva filla morirà!

Mònica: Cóm? Què està passant? (tus)

Metge: Res tranquil·la, descansa.

Mònica: M’estic morint, oi?

(El metge i la mare es miren i no diuen res)

Mònica: Ja sabia que passaria, que tard o d’hora m’arribaria el final, no vull morir en una habitació d’hospital.

Sangrà: Que injusta és la vida! Però que faré ara? Visc per ella, és la meva nena, el més important que tinc, no puc deixar-la morir així.

Metge: Hem fet tot el que hem pogut, senyora Sangrà, no podem fer-hi res més, no tenim cap més tipus de recurs per poder-la curar.

Sangrà: Si clar! Com es nota que no és la seva filla! Com es nota que no és mare!

(La Mònica es mor, la senyora Sangrà abraça a la seva filla plorant)

Metge: Ho sento

Sangrà: Deixin’s estar!