hop-frog

aqui teniu l'ultim treball de lit. universal, una versio de hob-frog

EL CABARET DELS TRES RALS

Els dies 3 i 4 d’abril del 2014 varem anar a la trobada del teatre que va tenir lloc a Balaguer. L’escola EASD Ondara, és a dir, el nostre grup, vam ser els primers en sortir. Va ser una experiència molt divertida ja que va ser el primer cop que exhibíem aquesta obra de teatre en públic i fins a l’últim moment vam haver d’estar fent alguns petits canvis, per tant, constaven bastants nervis en la nostra presència, tot i així, al moment de començar, va passar alguna cosa, com una mena de connexió entre els companys que va provocar que marxessin tots els nervis que tenia, i únicament em vaig dedicar a actuar i a gaudir de l’obra.

He de dir que va sortir més bé del que em pensava, em va agradar com vam actuar cadascun de nosaltres, i una de les coses que més em va sorprendre van ser els balls.

En acabar, vam mirar els altres teatres d’altres escoles i després vam anar a dinar. Per la tarda vam seguir mirant espectacles i també vam realitzar unes activitats, doncs a mi em va tocar el taller de teatre amb objectes. Després de sopar vam tornar a veure un espectacle de 4 noies que ho van fer molt bé, tractaven de qüestions sobre la política, la religió, els homes i les dones.. la societat en general.

Al dia següent, vam continuar mirant espectacles. Van ser dos dies diferents, que ens van trencar la rutina i ens ho van fer passar molt bé a tots, almenys això és el que jo crec. El que passa, és que dos dies fent allò que t’agrada són dos dies que passen de manera breu, i el últim dia, sabia greu pensar que tot s’havia acabat i havíem de tornar a l’escola. 

Jessica Vila López

El Cabaret dels 3 Rals.

El passat dijous 3 d’Abril vam presentar per primer cop el nostre últim projecte “El Cabaret dels 3 Rals”, va ser a la trobada de teatre a Balaguer on amb aquesta peça de Bertold Bretch vam obrir el cicle d’obres. En primer lloc la experiència sobre l’obra va ser molt estranya, no em va donar temps a ser conscient d’on era ni que anàvem a representar-la, per primer cop no vaig sentir aquells nervis abans de l’obra, per aquest fet de que fins que no es va obrir el teló no vaig assimilar res. Un cop obert el teló vaig veure que no podia fer la foto fixa ja que la mà on tenia les flors tremolava, per fi, aquí va començar tot. Realment tots sabem que mai em va agradar treballar aquesta obra ni sentia cap entusiasme per ella, finalment no diré que després de l’obra m’agrada però sense voler li he agafat un carinyo especial. Vaig gaudir del meu personatge de lladre, cosa que en els assajos ho intentava però no obtenia resultats, però un cop al escenari i al veure les reaccions del públic em vaig créixer i motivar de manera que vaig gaudir de l’obra moltíssim. El primer personatge abans de fer de lladre no era gens important però m’agradava moltíssim la manera de ser que li vaig atribuir i sobre tot l’estètica. Amb general vaig veure que tots els meus companys ho van gaudir, cosa que va sorprendre pel fet que dies abans no es veia l’entusiasme necessari. La trobada en general va ser perfecta, mai havia anat i em va sorprendre positivament l’experiència, un ambient que em trobava perfectament còmode i un plaer gaudir d’altres projectes de gent com nosaltres i compartir experiències amb ells. Per acabar dir que tinc moltes ganes de tornar a representar-la i superar-me amb tots els aspectes.

JON ARRIZABALAGA CASTILLO, AMOR PER TOTS!

PD: Visca la vie boheme! 

Opinió i experiència viscuda a l'obra de teatre “El cabaret dels tres rals”

Els alumnes de primer i segon de batxillerat de l'escola d'arts i superior de disseny Ondara de Tàrrega, vam assistir a la 29ª Trobada de Teatre a Balaguer el passat dijous i divendres, dies 3 i 4 d'Abril.

Aquesta trobada estava preparada per a que els alumnes de secundària de teatre de les escoles participants, representessin les obres que havien preparat i així poder experimentar i descobrir altres formes de fer teatre, i sobretot, per a gaudir de l'experiència.

Nosaltres, vam ser els primers en representar l'obra que havíem estat preparant durant un temps, la qual va ser “El cabaret dels tres rals” de Bertold Bretch.

Els personatges que jo vaig representar van ser en primer lloc el de la Polly, després el de captaire i finalment el de prostituta.

En tots els que vaig representar m'ho vaig passar molt bé, però sobretot en el de captaire ja que a mi m'agrada molt fer riure al públic i ho vaig aconseguir, encara que només van ser uns minuts.

Abans de començar la funció, estava molt neguitosa per començar ja que volia mostrar al públic tot el treball que portavam entre les mans i fer-los gaudir una bona estona.

Crec que el treball que vam estar fent i assajant va ser molt bo i enriquidor, i ens va sortir bastant bé, ja que no m'ho esperava i vaig quedar satisfeta. Però m'agradaria que el pròxim cop que representem l'obra surti encara més bé, ja que sempre tot es pot millorar.

Crec que jo em vaig esforçar molt per aconseguir representar bé els personatges i per a que tot sortís bé. He aprés moltíssimes coses en aquesta obra.

També vam fer uns tallers, en els quals jo vaig fer el taller del clown i del teatre de l'absurd, i m'ho vaig passar molt bé, ja que vam riure una bona estona.

M'agradaria tornar a repetir aquesta experiència, ja que va ser genial i sobretot molt divertida.

                                                                                                                     

                                                                                                                             Mònica Ruiz!! :)

Experiència El Cabaret dels 3 Rals

El passat dijous 3 d’Abril, ens vam embarcar a l’aventura de la 29ª Trobada de Teatre que es va realitzar a Balaguer. Els alumnes de 1r i 2n de l’EASD Ondara de Tàrrega estrenàvem l’obra “El Cabaret dels 3 Rals”, una adaptació de l’òpera dels 3 Rals de Bertold Brecht.

Cal dir que tots estàvem neguitosos, però alhora amb ànsia de sortir a l’escenari a mostrar a tot el públic el que portàvem preparant per a que ells els agradés, però sobretot, per a que nosaltres gaudíssim del moment i ho aprofitéssim al màxim.

Les noies en un número musical (Be Italian) adaptada

al Cabaret dels 3 Rals, amb coreografia i lletra.

Les meves impressions i sensacions viscudes dalt d’aquell escenari, van traspassar-ho tot. Ha estat una de les obres en la qual més nervis he passat, suposo que era per la pressió de ser els primers en engegar, i per a despertar al públic, a part que jo pensava que no sortiria tant bé com ens va sortir, ja que va traspassar les meves expectatives.

Cal dir, que aquests nervis que vaig experimentar, em van servir per a passar-m’ho d’allò més bé dalt d’un escenari, per a gaudir més del moment i de tots els moviments i moments que tenia, i sobretot per fer-me gran allí dalt i mostrar a tothom el que sé i sabem fer tots plegats.

Ha estat una gran experiència, que costarà molt d’oblidar, i que gràcies a la gran família que hem format i que estem formant tots plegats, totes les experiències són genials. Cadascú aporta quelcom diferent al grup, i  això fa que entre tots puguem aprendre els uns dels altres, i crec que tot això es veu reflectit en cada funció, i al públic li arriba aquesta sensació d’unió que tenim, que ens fa més forts davant de qualsevol situació.

Sobre l’obra, vull dir que des del meu punt de vista, jo encara no l’havia vist ni tampoc l’havia gaudit tant com aquell dia. Mai havia vist la forma de l’obra i mai hauria pensat que sortís de la millor manera que ha pogut ser. Però així va ser, allí al teatre vaig veure com tot allò que portàvem preparant va agafar la forma que tenia que agafar, i el resultat va ser més que positiu. També ho vaig veure, no només perquè jo m’ho hagués passat bé, sinó per les cares i sensacions de la resta de companys, i sobretot del públic, que crec que s’ho van passar d’allò més bé mirant la nostra funció.

He aprés moltíssim durant la experiència d’aquesta 29ª Trobada de Teatre, ja que a més de representar la nostra funció i de veure les que d’altres centres portaven preparades per a nosaltres, hem realitzat tallers, dels quals jo estava dins del de clown i teatre de l’absurd, amb el que m’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre molt sobre aquest curiós personatge del clown. També cal dir, que durant dos dies, hem fet noves amistats, que espero tornar-me a trobar.

Finalitzo la meva crítica de la nostra pròpia obra, que espero que a la pròxima vegada que la tornem a realitzar, ens superem encara una mica més, perquè tot i haver traspassat les meves expectatives, crec que jo i la resta, encara podem gaudir molt més i treure molt més suc d’aquesta obra, i que a més el públic la gaudeixi i la visqui molt més. Espero també viure moltes experiències més com aquesta, ja que han estat dos dies únics.

Alba Sànchez Plaza.

1r. BTX

TEMPS + tertúlia amb Quim Masferrer

El espectacle de TEMPS tracta de un home al qual li acaben de comunicar que li queden 90 minuts de vida. Una hora de la més autentica i plena llibertat que mai podrà gaudir un ésser humà. La llibertat de passar comptes, de dir de veritat tot el que pensa, de ser sincer per una vegada. La llibertat de saltar-se les normes polítiques, socials i morals. La llibertat de qui no es pot empresonar, ni multar, ni imputar, ni castigar.

Una obra dirigida per Ramon Fontserè, actor i membre dels Joglars des de l’any 1983 compta, a més, amb l’escenografia del targarí Llorenç Corbella.

Respecte a la meva opinió, encara que el serveis del Teatre Ataneu havien sigut pèssimes al vendre les nostres entrades guardades, i vam tindre que seure en unes cadires de plàstic molt incòmodes, el espectacle va estar molt bé. Tota la temàtica no se’t fa gens pesada, i rius molt. Fa una critica de la societat de avui en dia, i de com vivim, encara que no ho vaguem del tot clar. Al personatge se li agafa molt de apressi, i això es valora molt al final del espectacle quan ningú vol que mori.

Després del espectacle, Quim Masferrer va fer una tertúlia en la que hi podia intervindré tothom qui volgués, fent preguntes que sorgien sobre el espectacle. Vaig arribar a una gran conclusió de que, encara que el personatge de TEMPS es passa la seva major part en una cadira de rodes, tot el treball que hi ha darrere de això es molt gran, ja que algunes coreografies que surten son complexes i dures.

El recomano a tothom de anar a veure’l. 

Paula Sergeeva

Master-Class + PENÉLOPE.

Master-Class de Pallasso, a càrrec de Pepa Plana.

Abans del espectacle, la pallassa Pepa Plana va fer una Master-Class per tots aquells que volien vindre i saber una miqueta més de tot el món del espectacles de circ. Ens va obrir el seu cor, i va explicar de manera molt agradable totes les seves experiències com a artista, i els seus punts de vista més peculiars. També, es van fer activitats per conèixer una mica en que tracta i com se sent un dins del món del pallasso, tenint que exagerar-ho tot a mil. Va ser una experiència que de veritat em va agradar molt conèixer aquesta dona tant mítica.

PENÉLOPE

Tracta de una pallassa que espera el retors d’un marit que acaba d’abandonar la llar per anar-se’n a la guerra. Una distracció, una màquina de cosir, tisores, cinta metria i el fil suficient per que cosint, cosint i enfilant l’agulla, pugi oblidar les penes i ens faci a nosaltres oblidar de pes les nostres. Doncs bé: el resultat és una versió de la Guerra de Troia que no té res que envejar a la de l’ínclit Homer.

Fa molt de riure, però a la vegada es fa cansin. La seva repetició una i una altra vegada de lo mateix està molt be al principi, però al final t’acaba cansant i avorrint, perquè ja saps lo que dirà. Tot i així, m’ha agradat molt la interpretació i la facilitat que té la Pepa per fer aquests personatges tant divertits i a la vegada malenconiosos. 

Paula Sergeeva

CUBE

El passat 15 de desembre de 2013, els alumnes de escèniques de EASD Ondara Tàrrega, vam anar al Teatre Ataneu per veure un espectacle de Kulbilk Dance Company, grup de dansa urbana fundat l’any 2010 amb integrants provinents de Catalunya, Andalusia i València, que explora els innumerables camps del llenguatge gestual i busca transmetre el públic amb el moviment les emocions que viuen dins i fora l’escenari.

KULBILK aposta per la fusió del hip hop amb la música electrònica, el blues, el jazz, el funk, fins i tot el reaggea, tot vertebrat per les tècniques més rellevants del street dance: poping, animation, locking, hype ... i altres disciplines artístiques com el mim o la poesia. Entre les seves nombroses aparicions cal destacar el premi final del programa ‘’Tú si que vales 2011’’ i l’any 2013 ser la companyia més contractada dins del circuit Dansa a Escena de la RED.

CUBE transcorre dins un enorme cub imaginari de línies inexistents on es concentren la llibertat i la seva negació, la curiositat, l’angustia, e joc, l’amor i tantes altres emocions que ens acompanyen cada dia. Una proposta coreogràfica estudiada fins al més mínim detall, fruit de més de dos anys d’un intens treball en equip.

Direcció i Autoria de Kanga Valls.

En la meva opinió, va ser un espectacle massa sobrecarregat per coses artístiques, i es va fer una mica pesat. Crec que amb unes coreografies mes simples i marcades haguessin quedat tot molt millor i inclús mes divertit. Tot i així, s’ha de valorar el gran esforç dels ballarins, que es passen moltes hores assajant per poder tirar endavant la seva carrera professional. 

Paula Sergeeva

Som els alumnes de 1r de batxillerat de l'escola d'Arts Ondara. En el vídeo que podeu visualitzar a continuació és una mostra de les entrevistes, un treball realitzat a classe de Literatura Universal, de Tristany i Isolda. Un petit exercici de creació que va estar proposat, i que a nivell general creiem que ha quedat bastant bé.
Tots els alumnes de 1r de batxillerat de la modalitat d'arts escèniques hi hem participat, i aquest ha estat el resultat.
Esperem que ho gaudiu!
http://www.youtube.com/watch?v=RwW3cDWgUgg
http://www.youtube.com/watch?v=y4iXwTgIyS8

TEMPS, de Teatre de Guerrilla

Temps és una tragicomèdia interpretada per Quim Masferrer de la companyia Teatre de Guerrilla i a la que vam tenir l’oportunitat d’assistir-hi el passat 15 de febrer a les 22:00h a l’Ateneu de Tàrrega. L’obra narra la història d’un home al que li acaben de dir que tan sols li queden noranta minuts de vida i mostra els últims instants del protagonista.

L’última hora i mitja va servir al personatge per interactuar bastant amb el públic i repassar tots els aspectes de la situació tan política com econòmica i social que envaeixen l’actualitat. En el monòleg, vam veure com en Quim travessava moltes emocions: des de la por i la tristor per marxar a l’alleujament per abandonar aquesta miserable situació. La seva condició li permetia fer i dir el que fos sense haver-ne d’assumir les conseqüències: va idear un possible atac terrorista per part de quedar per sempre més a la història, va anar a desfogar-se a tots els bancs i empreses que es dediquen a espoliar la gent....

L’escenografia i el vestuari eren d’allò molt senzills però molt explícits. La part del darrere de l’escenari estava coberta per una tela blanca que aprofitaven per a posar-hi projectats vídeos i el cronòmetre del compte enrere de la vida del protagonista. A més a més, també s’hi trobaven dos tires de tela blanca a cada costat que emfatitzaven l’efecte d’hospital. El vestuari constava d’un simple pijama i una bata; no és necessitava més ja que representava que en Quim estava en els seus últims moments de vida en un hospital. Anava acompanyat amb una cadira de rodes amb qui tenia una relació molt profunda, tot i ser un objecte inanimat.

Finalment, l’actuació d’en Quim va ser brutal. Va demostrar una gran capacitat actoral a l’hora de canviar amb una facilitat increïble d’emocions i, sobre tot, de transmetre-les al públic, a qui afectava directament, propulsant-los-hi una empatia cap a ell. A més a més, la idea original i el guió també era seu, lo que permetia una millor relació entre l’actor i el personatge interpretat. Em va encantar aquesta obra ja que em va sorprendre moltíssim la capacitat d’en Quim al omplir ell sol tot un escenari i al captar constantment l’atenció del públic, a qui tenia endinsat amb les seves paraules. És una obra que recomanaria a tothom tenint en compte que és d’allò més crítica en els temps que corren i del tot revolucionaria degudes les circumstancies, cosa que falta en la situació actual.

Altea Boix Comajuncosa

PENÉLOPE, de Pepa Plana

L’obra narra la història d’una pallassa amb un amor no correspost. Quan aquest li mostra el seu rebuig amb una carta, ella en teatralitza l’escriptura i en magnifica el contingut imaginant-se que el seu amor, a qui anomena Aquil·les, ha hagut de marxar per tal de participar a la guerra de Troia. A partir d’aquí, Penélope, el nom que s’atribueix la pallassa, construeix el seu món i la seva història imaginària per tal de fer allò que té lo més bonic possible.

A l’obra només hi trobem una actriu, la Pepa Plana. No obstant això, la peça teatral introdueix molt més personatges. La protagonista és la Penélope, una noia infantil que s’evadeix del món real per refugiar-se al seu ric imaginari on crea el seu propi món a partir de la seva fantasia interior. També tenim a la criada de la protagonista, una vella que la pròpia pallassa s’imagina per fer la seva vida més glamurosa, tot i que la dóna ho és molt poc tenint en compte que està mig sorda i que li costa molt fer la seva feina. També tenim a l’Aquil·les, l’amor no correspost de Penélope a partir del que ella crea tota la fantàstica història. Finalment, trobem a un ésser més a l’imaginari de la protagonista: la seva mascota, a la que ella mateixa dóna vida.

L’escenografia de l’obra és d’allò més bonica i agradable, consta d’una simple màquina de cosí amb la que la pallassa trença el fil que utilitzarà després per a fer dibuixos que explicaran el seu món interior en una mena de pancartes construïdes a partir de fils que aguanten els dibuixos. Al costat d’això trobem una porta que representa la de l’estança de Penélope, amb una bústia al davant que dóna molt joc a l’obra tenint en compte que és on rep les cartes d’Aquil·les i amb la que introdueix alguns trucs de màgia que surten al llarg de l’espectacle. La il·luminació està cuidada minuciosament i s’utilitza per crear alguns efectes com la nit o l’espectacularitat i brillantor que després algun personatge.

L’actuació de la pallassa és excel·lent, amb un simple gest ens transmet tot allò que envaeix el seu interior i és capaç d’explicar-nos amb molt poques paraules tota una història. És divertida i graciosa. Tot i això, pel meu gust, el ritme de l’obra va ser una mica repetitiu i lent, cosa que, amb el temps al llarg de l’obra, li prenia valor i l’emoció del primer moment.

Altea Boix Comajuncosa

L’ESPERANÇA DE VIDA D’UNA LLEBRE, al Mercat de les Flors

L’obra consta en la adaptació d’un llibre a teatre. No obstant això, és una peça molt especial ja que es representa a partir de la dansa contemporània i el moviment. Cinc ballarins narraven amb la netedat dels seus moviments la història d’un caçador d’edat avançada que es planteja la seva vida i la seva forma portar-la. L’obra consta de tres parts entre les que els ballarins es prenien un descans mentre una productora de la peça comentava amb el públic lo que havien vist o el que veurien. Al final de la segona part, els actors i ballarins van permetre una ronda de preguntes al públic i, al final d’aquesta, van acaçar la seva acció ja que van creure oportú obviar l’ultima i concloent part. Tothom es va quedar amb ganes de més.

Els ballarins que actuaven en aquella peça eren cinc. El protagonista era un home sorprenent gran pels moviments que feia que donava vida al caçador i que, de tant en tant, s’atrevia a dur uns esclops. Després tenim a una noia vestida amb senzillesa que aporta solidesa a l’obra, acompanyada d’una altra noia que interpreta el paper de la jove de la que es va enamorar el protagonista. A continuació trobem a l’actor que interpreta la víctima del caçador, que es mou amb rapidesa i lleugeresa. Finalment, tenim al personatge que més crida l’atenció: un extravagant ballarí amb una personalitat molt forta a qui la situació el supera.

L’escenografia d’aquesta obra és genial. L’escenari és bastant gran i es parteix en dos: a l’esquerra trobem un simbòlic bosc creat a partir de trenta-sis troncs del tot despullats que estan penjats al sostre mentre que la part de la dreta està tota buida amb una simple butaca que l’omple. Aquesta butaca anirà canviant de posició. A més a més, al llarg de l’obra s’aniran creant línies que delimitaran l’espai escènic en el que es mouen els ballarins. També apareixen cordills penjats del sostre o tres làmpades per mostrar l’incís de l’home a la natura. Per altra banda, en la part del bosc hi ha quelcom que crida molt l’atenció: els arbres es poden moure amb facilitat. Això ajuda a crear escenes d’allò més mogudes, actives i vibrants durant la peça de dansa. Finalment, en la il·luminació hi trobem el misteri ja que hi ha una petita llum al fons del bosc de la que cadascú se n’ha d’imaginar el simbolisme. En aquesta obra, la llum és un element molt important ja que ajuda a crear les sensacions i emocions que es vol transmetre al públic.

Per acabar, el minuciós moviment dels ballarins està totalment estudiat i en podem destacar el fet de que cada un d’ells té el seu estil mantenint i endevinant una mica a l’espectador la personalitat del seu personatge. Es sorprenent amb quina sotilesa els actors són capaços de transmetre al públic aquell missatge que volen que els arribi només amb el moviment corporal.

Altea Boix Comajuncosa

Temps - Cia. Teatre de Guerrilla

El dia 15 de febrer, a les 22:00h vam assistir a la tragicomèdia anomenada “Temps” representada per l'actor Quim Masferrer, a l'Ateneu de Tàrrega.

L'espectacle consistia en un monòleg en el qual, el personatge explica tot el que pensa sobre la política, la societat... és a dir, té tota la llibertat de explicar tot el que pensa ja que li han anunciat que només li queda una hora i mitja de vida, i això li permet ser lliure en els seus actes ja que no pot ser empresonat, ni multat ni imputat ni castigat, perquè aviat morirà.

Va ser una hora i mitja en la qual, el personatge estava envoltat d'una intensa tristesa, d'una crítica desbocada, d'ironia, de comiats, records, paisatges...dels quals mai més sentirà.

El que predominava més en l'espectacle era l'humor negre, ja que feia broma sobre tota la corrupció que hi ha actualment. També jugava molt amb els espectadors ja que ens parlava directament, fent-nos riure a cada moment.

El personatge es va despullar de totes les coses que el retenien i va mostrar-se de la forma més fidel a ell mateix, ja que va deixar-se anar.

També hi havia la presència d'un personatge al·legòric, el qual simbolitzava el temps.

El vestuari que portava era senzill, ja que només portava un pijama i una bata en depèn de quins moments.

També va fer servir una cadira de rodes, ja que representava que estava malalt i la necessitava, però en alguns moments, li va servir per a crear joc, ja que per exemple, ballava amb ella, o bé s'imaginava que era un toro.

Sobre la il·luminació i el so, cal dir que eren uns elements molt importants en l'espectacle ja que creaven en depèn de quins moments, unes ambientacions que ens transmetien sensacions. Per exemple, en alguns moments es veia el compte enrere dels minuts que li quedaven de vida al personatge i es sentia el so de com anaven passant, i això creava tensió.

Sobre l'escenografia, cal dir que estava formada per unes quantes cortines blanques i una mena de caixa (al final).

També hi havia la presència d'un vídeo en el que es mostrava camins, o carreteres, en els que el personatge anava passant, i també anava creant un joc còmic molt divertit.

En definitiva, aquest espectacle em va agradar molt, ja que em va fer passar una bona estona i em feia riure molt sovint, i vaig gaudir molt. Crec que l'actor ho va representar molt bé, i el to que feia servir era clau en l'espectacle.

Mònica Ruiz!

MASTER CLASS

Hores abans de l’espectacle, vam assistir a una Master Class de l’actriu Pepa Plana, la qual interpretava l’únic paper de l’obra Penélope. Durant la Master Class, Pepa ens va explica com va arribar a ser una pallassa, començant primer pels seus desitjos de ser una actriu dramàtica estudiant art dramàtic a una escola de Tarragona. No obstant això, va acabar optant per convertir-se en una pallassa. Ens explica també la seva visió respecte a la figura d’un clown femení, criticant la visió general que té la societat de que la dona és com l’eina del clown per fer riure, no la pròpia pallassa que fa riure a la gent, i això ella ho rebutja.
Després, Pepa ens va fer presentar-nos dient el nostre nom, el lloc on vivim i fent-nos mencionar el que més ens agrada i també el que menys. Després d’aquesta presentació, vam jugar a un joc que consistia en fer dos grups situats en cada extrem de la sala i que d’un en un es vagi cap al mig de la sala d’una manera peculiar, i després l’altre grup havia de fer el mateix però exagerant-ho molt més.
Després d’això es va tindre d’acomiadar per anar a preparar la seva actuació que havia de començar en una hora.

PENÉLOPE

Penélope és una obra protagonitzada per l’única actriu que hi a escena; Pepa/Penélope.

L’argument es basa en l’historia d’una dona cosidora la qual té un marit anomenat Ramón que ha anat a la guerra, Pepa basa la seva pròpia història com La Ilíada, encarnant-se com Penélope, la dona de Ulisses, el qual va a la guerra.
Els elements escenogràfics fan molt a l’obra, començant per la sorollosa màquina de cosir que la Pepa fa servir contínuament, ens deixa clar que el seu personatge es dedica a cosir. Les cordes que hi ha situades horitzontalment, Pepa/Penélope, a mesura que avança la història penja una corda vermella fent un dibuix representant el que explica (un vaixell, un castell...). Una porta, la qual a sota hi ha una catifa en la que cada vegada que la Pepa passa riu de les pessigolles que aquesta li provoca als peus. I per últim hi ha una bústia al costat de la porta, en la que la ‘’Penélope’’ rep les cartes del seu Ulisses (Ramón).

En resum, l’obra no està pensada en que l’argument sigui el més rellevant, sinó que és la caracterització de l’únic personatge de l’escena; la Pepa, que atreu la nostra atenció per veure quina de les seves diu i fa per provocar un humor basat en l’absurd. Personalment, l’obra m’ha resultat bastant entretinguda pel nivell de humor i comèdia que la Pepa transmetia i la recomanaria a la gent que voldria anar a veure una obra d’humor. 

CUBE

El diumenge dia 15 de desembre es va fer un espectacle anomenat Cube, dut a terme pel grup de dansa Kulbik Dance Company, al teatre Ateneu de Tàrrega. L’actuació està formada per coreografies d’un grup de sis ballarins (Kanga Valls, Isaac Suárez, Kiko López, Manel Cabeza, Sergi Orduña y Susanna Ayllón) i per fragments de poètics que apareixen esporàdicament durant l’espectacle, escrits pel narrador, guionista, dramaturg, poeta i director de cine i teatre Ulises Paniagua  . L’espectacle està dirigit per Kanga Valls, que apart de dirigir i ballar, també s’ocupa de les coreografies.

L’espectacle el forma part tot un conjunt d’elements que fan que qui el presenciï tingui la sensació d’impressió.
Començant pels sis balladors, penso que s’ho han preparat molt bé per ballar com han ballat, ja que durant l’espectacle ens han demostrat que tenen un elevat grau de tècnica per ballar i la seva coreografia s’adaptava molt bé al ritme de la cançó, utilitzaven tècniques de dansa com el Popping, Animation, Locking i Hype. La música tenia un paper important en l’espectacle, ja que les coreografies s’han elaborat a partir del ritme i l’estructura de les cançons. S’usava música de diferents estils musicals, els quals alguns eren de música electrònica, Hip Hop, Blues, Jazz, Funk i una mica de Reggae. Un altre element són les llums que es donaven a l’actuació, que donaven un ambient oníric a l’escena, amb contrastos de llum i de colors com el blau i el blanc, un cub que hi havia a escena també donava una llum blava a l’escena. Per últim, l’espectacle també el forma recitacions de poemes que sonen esporàdicament, donant encara més la impressió d’una atmosfera estranya i onírica a l’escena.

En resum, Cube és un espectacle molt treballat i personalment, a mi que no m’interessa gaire la dansa, el recomanaria a tothom, però en especial a la gent que li agrada ballar i veure els espectacles de dansa. S’ha de dir que d’un grup guanyador de diversos premis nacionals i internacionals no et pots esperar menys d’una actuació seva.

Joan Capdevila

L'ESPERANÇA DE VIDA D'UNA LLEBRE

El passat dimarts 4 de febrer de 2014 els estudiants de batxillerat d'arts escèniques vam realitzar una excursió a Barcelona. Vam anar a visitar EL COL·LEGI DEL TEATRE, situat al poble espanyol i l'espectacle L'ESPERANÇA D'UNA LLEBRE, de la companyia MAL PELO, aquest tenia lloc al MERCAT DE LES FLORS. 

Anàlisi de l'obra L'ESPERANÇA DE VIDA D'UNA LLEBRE:

Es basava en una representació de dansa, on els ballarins es mostraven d'una manera molt natural. Va ser un espectacle diferent, és a dir, no va ser simplement anar a veure un espectacle, sinó que els espectadors vam tenir l'oportunitat de parlar amb els ballarins i la directora. A més, una de les coses que em va sobtar bastant va ser que paraven l'espectacle (el procés d'assaig i producció) i es posaven a parlar amb el públic, després continuaven amb l'espectacle un altre cop. És a dir, la directora va decidir formar l'espectacle en 3 parts i es paraven a parlar amb el públic, després continuaven reprenent la història.

Ens van explicar que aquest espectacle havia estat inspirat en una història ja elaborada d'un autor i també en un llibre de filosofia.

La història era la d'un caçador i el pas del seu temps, l'home s'havia fet gran i l'argument es basava en explicar la vida d'aquest.

Els moviments dels ballarins eren molt abstractes, és a dir, es tracta de dansa contemporània, els moviments no tenien sentit per si sols, sinó que s'havia d'intentar relacionar amb la història en conjunt. Una de les coses que facilitava entendre l'espectacle era que havien introduït alguna cosa de text.

La única cosa que em va agradar d'aquest espectacle sincerament era l'escenografia, els troncs d'arbre que estaven penjats al sostre de l'escenari i que simulaven el bosc. 

Aquests dos actors van ser els que em van agradar més, simplement perquè vaig penso que eren dos personatges molt interessants i se'ls donava molt bé el paper que estaven representant. 

Jessica Vila.

Penèlope Cia.Pepa Plana

1/Master class

El passat 18 de Gener a les 17:00h de la tarda, Pepa Plana ens esperava a l'entrada de l'Ateneu de Tàrrega, acompanyada d'altres interessats en la master class que proposava. 

Primer de tot, ens va fer una mena de xerrada sobre la seva professió . Pepa va estudiar Interpretació en una escola de Tarragona. Li encantava el teatre dramàtic i pensava que acabaria sent una actriu dramàtica, però misteriosament i sense saber per què , es va acabar decantant pel mim i pel clown fins a convertir-se en una pallassa en tota regla. També recordo que ens va explicar el que era ser pallassa, ja que no resulta habitual trobar-se una dona que es dediqui a això, i estem més que acostumats a relacionar el clown amb el gènere masculí.. Perquè hi ha aquest clixé de que ''les dones no poden ser pallasses ja que no farien riure''. I Pepa protestava en contra aquesta afirmació. Ella opinava que el que passava era que tothom està acostumat a un humor masculí. I que les dones tenim un altre tipus d'humor des d'un altre enfoc i no tant habitual que pot resultar tant o més graciós inclús que l'humor masculí.

Després de parlar-nos sobre ella i la seva professió, Pepa Plana va voler-nos conèixer a cada un de nosaltres. Així que ens va fer asseure en una cadira que estava situada al mig de la sala. Havíem de dir el nostre nom, quelcom que ens agrades molt i quelcom que odiéssim fins al infinit. D'aquesta manera es va trencar una mica el gel i vam escalfar per el pròxim joc.

Ens vam dividir en dos grups. Del primer grup, n'havia de sortir una persona, amb un caminar peculiar o realitzant alguna acció còmica. Llavors, el segon grup sencer havia d'imitar-lo exagerant la seva acció. I així contínuament, fins que Pepa Plana va haver d’acomiadar-se de nosaltres perquè ja s'havia de començar a preparar per la seva actuació que aniríem a veure unes hores més tard.

2/Espectacle: Penèlope

En aquest espectacle, la pallassa Pepa Plana es converteix en una dona la qual el seu marit ha abandonat la llar per tal d'anar a la guerra. Relaciona aquest fet, amb la història de la Guerra de Troia,  relacionant el seu home amb el mateix Ulisses i a ella mateixa amb Penèlope, una muller que espera el retorn del seu amor. 

La seva distracció, és una maquina de cosir amb suficient fil per a que pugui oblidar les seves penes. Amb el fil, ens representarà gràficament algunes imatges (ex. vaixell) que l’ajudaran a explicar-nos la gran història del seu marit interferida amb la història de la Guerra de Troia. 

Penèlope ens va narrant la història fins que dibuixant amb el fil, ens mostra un indret on el seu home l'esta enganyant amb una altra.

Cal remarcar, sobretot l'escenografia i el vestuari. Començant pel vestuari, resulta molt exagerat i graciós: consta d’un vestit blau molt pompós i unes sabates rosa grandioses, coronades per el nas vermell i un maquillatge que l'ajuden a ser més clara i expressiva.

Pel que fa a l'escenografia, anava en consonància amb el seu personatge i amb el món del clown. Era igualment exagerat i pompós, com la maquina d'escriure . Només hi havia una escenografia, que constava de la màquina d'escriure, una bústia i una cadira. I encara que sona escàs, Pepa Plana li va saber donar molt joc juntament amb els fils que il·lustraven allò que ens volia explicar.

Una de les coses que més em van agradar, va ser com estava construït el  personatge de Penèlope: una pallassa molt irònica, molt simpàtica i viva que no parava de comunicar-se i transmetre coses tenint sempre en compte el públic, d'una manera molt pícara i graciosa. I tot i que no m'agrada especialment el clown, reconec la feina ben feta de Pepa Plana en l'obra Penèlope.  

 

Natàlia L. 

RENT

RENT , va ser el primer projecte amb el que vam començar a treballar aquest curs amb moltes ganes i il·lusió!

Aquest cop erem molts més que l'any passat , exactament amb la nova incorporació d'ultima ora que vam tenir de la Marta erem 18 !

Vam veure com al final de l'obra s'havia cohesionat un grup que no existia al principi ja que no ens coneixiem gairebé, tenint en compte que representavem un musical on adolescents eren els protagonistes, va ser-nos més "fácil" trobar cada personatge. Era el primer cop també que cantavem amb micro ja que l'any pasat no o haviem fet, i també va ser una experiencia més que ara podem explicar.
Dependre totalment de l'organització entre cortines també va ser un repte ja que al ser tanta gent, haviem de tenir-ho tot molt més controlat que els altres cops, finalment però va sortir una bona representació tant al matí com a la tarda, va ser una experiencia més que ja podem explicar tots i cada un de nosaltres.
Sens dubte una experiencia que tornaria a repetir.

Clara Garcia Collado

Penèlope – Cia. Pepa Plana

El 18 de gener, a les 17:00 h de la tarda, vam assistir a una master-class que feia la Pepa plana, una pallassa catalana, a l'Ateneu de Tàrrega.

La pallassa Pepa plana, ens va explicar moltes coses sobre el clown en general i sobretot ens va explicar coses sobre la pallassa que porta a dins, i la seva experiència professional, cosa que em va sorprendre molt ja que ens va explicar que ella no tenia pensat ser pallassa, perquè volia ser una actriu dramàtica. Però es va ficar a estudiar coses sobre el clown, el mim,... i finalment va acabar sent una pallassa professional.

Em va agradar moltíssim assistir a la master-class perquè vaig aprendre moltes coses interessants, i sobretot, m'ho vaig passar molt bé.

Desprès, a les 22:00 h de la nit del mateix dia, vam assistir a l'espectacle.

L'espectacle consistia en que el seu marit Ramon, la va abandonar per anar-se'n a la guerra. Però ella, per a oblidar la pena que tenia i divertir-se, va canviar la història i es va començar a inventar que el seu marit era Ulisses i ella era la Penèlope, de la historia de la guerra de Troia.

Llavors, per explicar-nos tot això, es va ficar a cosir i a mesura que anava cosint, anava fent dibuixos amb el fil que feia servir.

Primer ens va dibuixar un vaixell, i ens explicava que el seu marit va pujar a un vaixell i se'n anava cap a Troia.

Desprès va dibuixar un castell que representava Troia, i va convertir la seva màquina de cosir en el cavall de Troia.

I finalment va dibuixar un lloc on representava que el seu estimat Ulisses, l'enganyava amb una altra.

A mesura que la història transcorria, anava ficant personatges pel mig, com poden ser els soldats, la serventa,... i tots els representava ella.

La seva pallassa, era juganera, simpàtica, amable, divertida, graciosa,... i una cosa que em va fer molta gràcia va ser que escoltava i jugava amb el public i actuava segons com reaccionaven a les seves accions.

El vestuari que va fer servir era un vestit blau fluix, i portava un davantal ple de butxaques i de cada butxaca treia una cosa diferent que feia servir per a poder seguir la història. També portava unes sabates de pallassa, de color rosa i blanc i amb tacons, i al cabell i portava una diadema.

L'espectacle en sí, em va agradar molt, però hi van haver alguns moments en que repetia massa les mateixes accions o les mateixes frases, i potser se'm va fer una mica repetitiu. També s'hi van poder observar alguns trucs de màgia que va fer que l'espectacle fossi més divertit i original. En general m'ho vaig passar molt bé, i vaig riure molt.

Mònica Ruiz!

Penèlope

El passat 18 de gener de 2014 vam acudir a una master class i a l'espectacle de la Pepa Plana, una pallassa molt divertida. 

Master class

Vam assistir a una master class dirigida per la Pepa Plana, que ens va explicar l'origen dels pallassos, també ens explica que l'origen de la pallassa femenina apareix més tard i que encara ara ens costa molt de veure.

Ens va explicar també una mica de la seva experiència professional i el seu punt de vista sobre l'espectacle, concretament de l'ofici de pallassa, que és el seu. 

Finalment vam fer dos activitats, el joc de la cadira, que consisteix en presentar-te i dir el que t'agrada i el que no, i un altre joc on ens va dividir en dos grups, un en una banda i un en l'altra. Algú sortia i feia qualsevol acció i l'equip contrari havia de fixar-se en l'acció que feia i exagerar-la amb el grup. 

Crec que va ser una experiència bastant divertida i em va agradar molt conèixer a la Pepa Plana, ja que ens responia qualsevol pregunta i es va mostrar molt amable. 

Espectacle

L'espectacle passava en una casa, concretament en una habitació on la pallassa amb una màquina de cosir construïa unes figures amb fils i els penjava en una mena d'estenedor. A partir d'això creava una història que es dividia en tres parts: 

Primer va fer un vaixell, on ens explicava que l'Ulisses se'n havia anat a una aventura. Després construïa Troya, on anava el seu estimat i finalment construïa el lloc on el seu estimat se'n havia anat amb una altra. 

Ella sola elaborava tots els personatges, la seva ajudanta, l'Ulisses i els que necessitava. El que se'm va fer una mica pesat és que repetís tants cops el mateix ja que per cada acció que feia passava pels mateixos punts. Tot i així, a mi em va fer riure molt sobre tot cap al final de la obra, el que passa és que no li trobo l'explicació de perquè al principi sol em feia somriure. 

Una cosa que em va agradar molt és el personatge que construïa, una pallassa molt amable i simpàtica, sobre tot compartidora en tots els aspectes. També en el fons, explica una història que crec que és que no sabem el que tenim fins que ho perdem, perquè la pallassa tenia al cap un personatge ideal que al final la deixa de banda, per tant, troba a faltar a en Ramon, el que sempre ha estat allí. 

A mi em va fer molta gràcia el vestuari que portava, ja que portava un vestit i un davantal pensat per a que li cabessin totes les eines que necessitava. També vaig trobar curiós que duia unes sabates de pallassa amb tacó, que no havia vist mai i em van fer molta gràcia. 

Jessica Vila

RENT

Rent va ser una obra de teatre musical que vam fer els alumnes de primer i segon de batxillerat de l'escola d'arts escèniques Ondara a Tàrrega el 13 de desembre de 2013.

L'obra tractava sobre uns nois que vivien junts però que tenien problemes, i a partir d'aquests problemes s'anava desenvolupant la història.

Sobre el meu punt de vista, crec que ens va sortir força bé, desprès dels dies d'assajos, ja que al principi creia que no aniria a sortir bé, per la mala organització i perquè la majoria de nosaltres no ens ho preníem en serio.

Jo crec que he après moltes coses, ja que el meu personatge tenia un caràcter molt diferent als altres personatges que he interpretat. Sobretot he après a confiar més amb mi.

Es una obra que la veritat... no m'agrada gaire, perquè a mi m'agraden temàtiques més diferents, però bueno... és una nova experiència i mai esta malament aprendre coses noves.

Un cop vaig estar damunt de l'escenari, vaig intentar passar-ho lo millor que vaig poder i sobretot, vaig intentar ficar-me dins al paper, i crec que ho vaig aconseguir.

Un cop vam acabar l'obra, em vaig sentir bastant contenta, ja que tots vam fer bé el nostre treball i ens ho vam passar bé, i sobretot, vam fer gaudir als espectadors, ja que els i va agradar molt l'obra.

Mònica Ruiz

Rent

El primer dia que ens van presentar l'obra de Rent a classe, inclús en els primers assajos, la veritat és que no li  acabava de trobar el que. A més, eram un grup que la majoria no ens coneixiam  i durant els primers assajos això era quelcom que es notava molt, ja que no hi havia cap mena de cohesió . Tothom estava molt dispers i realment no semblavem un grup unit per a res.
Tot i aquestes primeres impressions, la cosa va anar avançant a mida que anavam assjant. Poc a poc, cadascú va anar trobant el seu personatge i a mida que passaven els dies, la relació entre uns i els altres va anar millorant. Llavors va ser quan vaig començar a veure que sí, que realment podriam tirar aquella obra endavant. A més vaig començar a fer-me amiga de la Mimí. Al principi no em sentia gaire còmoda amb el personatge, però finalment, vaig acabar sentin-me còmoda a la seva pell. Per la meva part, vaig sentir un gran canvi dels primers assajos als últims pel que fa al meu personatge, encara que sempre penso que tot és pot fer millor i mai em quedo totalment satisfeta.
Finalment, el dia decisiu va arribar. Es respirava un aire fresc ple de ganes i nerviosisme. Les dues representacions van ser força satisfactòries. Pel que sembla, vam aconseguir transmetre als espectadors allò que voliam dir-los-hi a través de l'obra. Els comentaris que ens van arribar d'aquells que ens havien vingut a veure a la primera representació ,resultaven molt positius i alentadors . Cosa que ens va fer agafar força per al segon passe de la tarda.
Li vaig agafar cariño a l'obra. Ho reconec. El segon cop que la Mimí  va morir, aquesta va intentar contenir les llàgrimes.No volia que allò acabès. I es que lo millor va ser anar veient com un grup que  inicialment no tenia cap relació, va anar evolucionant fins a convertirse en un grup ,  un grup de veritat.

Natàlia L.

CUBE

El diumenge 15 de Desembre, els alumnes d'Arts Escèniques de l'EASD Ondara , vam tenir una cita amb la Kulbik Dance Company al teatre Ateneu de Tàrrega. Kulbik Dance Company, és un grup de dansa format l'any 2010 per ballarins que provenen d'Andalusia , Catalunya i València . Entre ells trobem a Kanga Valls (director,  coreograf i ballarí), els ballarins Isaac Suárez , Kiko López, Manel Cabeza, Sergi Orduña, i Susanna Ayllón. I per últim a Ulises Paniagua, el poeta.

 El grup utilitza les tècniques més rellevants de l'street dance , com ara Popping, Animation, Locking, Hype... entre altres diciplines artístiques com la dansa contemporània, el mim i la poesia. Pel que fa a la música, Kulbick utilitza música hip hop amb música electrònica , el blues, el jazz i inclús el Reaggae que es van intercalant durant l'espectacle.

L'espectacle que ens presenten aquest grup s'anomena Cube. Aquest espectacle transcorre dins un enorme cub imaginari de línies inexistents on es concentren la llibertat i la seva negació, la curiositat, l'angustia, el joc, l'amor i tantes altres emocions que ens acompanyen cada dia. Els ballarins, ens apropen totes aquestes emocions i passions a través dels seus moviments brillants i plens d'expressivitat, que seguiran el ritme de la música d'una forma sorprenentment precisa. Un altre aspecte que considero impressionant en l'espectacle, és la coordinació del grup. I es que és com si es tractés d'un grup d'androides que estiguessin programats. Es nota, sobretot a través de la coordinació, la unió i la compenetració del grup de ballarins. A part de tota la dedicació i feina que han fet durant aquests dos anys per aconseguir un resultat tant bo.

Començant per l'escenografia, es pot observar que és ben senzilla. L'escenari està pràcticament despullat, a excepció de dos cubs lluminosos , col·locats a cada extrem de l'espai escènic. Escenografia pensada, per tal de que els ballarins tinguin el màxim d'espai possible per desenvolupar a la perfecció tots els seus moviments.  El que sí serà un aspecte important , si més no, essencial per l'espectacle, és la il·luminació. Aquest element serà el que donarà més joc juntament amb la música i la coreografia dels ballarins. La llum, variarà amb constància , adaptant-se a cada moment , donant més expressivitat i màgia als moviments que acompanyarà durant tota la performance.

La música, també serà clarament un dels elements essencials per a l'actuació. Ja que serà la guia per als  ballarins, els quals basaran tots els seus moviments al ritme de la música, que seguiran en tot moment al peu de la lletra. Una música que és fruit de la fusió d'un seguit de melodies, que no ens resulten monòtones, però que tampoc ens semblen escandalosament diferents ja que totes tenen quelcom semblant tot i sé de diferents gèneres musicals. Personalment, trobo que la música està perfectament escollida i que  el resultat de la mescla de cançons que s'ha fet és totalment adequat per a aquest espectacle.

A banda de la música, també rebem alguns missatges poètics de la mà d'Ulises Paniagua, el poeta de la companyia Kulbik Dance Company, que a través de les seves paraules ens transmetrà diverses emocions i reflexions sobre la vida , que els ballarins accentuaran amb el seu moviment corporal.

 Pel que fa al vestuari dels ballarins, es pot veure que és totalment neutre i minimalista. Es tracta de pantalons i samarretes bàsiques de color blanc i negre que portaran nois i noies iguals. I es que és adient, per la complexitat dels passos de ball , que exigeixen una roba còmoda i senzilla per tal de que el grup es pugui moure amb més facilitat per l'escenari, amb una completa comoditat.

En conclusió, tot i que, personalment, prefereixo una altra mena d'actuacions , reconec que els nois de la Kulbick Dance Company, han tret un resultat brillant, com a fruit d'aquests dos anys de dedicació a  Cube, i que es mereixen un gran i fort aplaudiment.

Natàlia L.

RENT! {Experiència Personal}

Em va agradar molt la experiència que vaig tenir a Rent, però no com jo sola, sinó com a grup. Crec que ens vam complementar molt bé uns als altres, fent així que la obra sortís perfectament.

Tots vam treballar molt, i això va fer que al final el nostre treball ens gratifiques a nosaltres mateixos, de una manera immensa

Des de el meu punt de vista, ‘’Rent’’ va se una molt bona obra, però la millor obra que hem fet fins ara ha sigut ‘’Estimada Kitty ‘’ per tot el drama que hi vam ficar entre tots, i ens ho vam passar de lo més bé.

Tot i això, encara que el drama estava en aquesta obra, no es feia tant present, es feia molt més present el amor que hi havia entre en Roger i la Mimi.

Crec que hi va haver una forta connexió amb el públic, per lo menys per part meva, i la segona vegada va sortir molt millor que a la primera.

Crec que la gent va saber valorar el nostre treball, i per les crítiques que m’han dit, els hi va agradar molt l’obra, fent així que tot hagi valgut la pena.

Però per altra banda, encara que en algunes escenes la connexió entre tots nosaltres era molt forta, en altres no ens enteníem, i això es transmetia perfectament cap al espectador.

Per això, a la conclusió que he arribat, crec que a la segona obra ho farem molt millor, ja que ara ens coneixem molt més bé.

Va ser una experiència molt bona.

Paula Sergeeva.

RENT

Rent és una obra de teatre musical que vam realitzar els alumnes de primer i segon de batxillerat d'arts escèniques de l'escola Ondara de Tàrrega el dia 13 de desembre de 2013. 

La temàtica de la obra tractava sobre uns nois que vivien en un pis de lloguer i tenien dificultats per pagar-lo, a més, estaven envoltats de situacions problemàtiques com l'alcohol, el tabac, les drogues, malalties com el SIDA... 

La meva valoració sobre l'obra és bastant positiva. Em va agradar molt poder actuar un any més a l'Ateneu. L'ambient entre els companys era bastant bo, però en els assajos finals encara ho va ser més, finalment, el dia de l'estrena, crec que va ser excel·lent. És un tipus d'obra que va ser divertida de fer ja que els personatges podien anar molt a la seva manera, és a dir, els personatges no requerien una personalitat, sinó que vam poder donar-li aquesta personalitat els alumnes. 

Penso que va estar ben representada, que hi van haver pocs errors i que al públic l'hi va agradar força tot i que va ser una mica més llarga que les altres obres realitzades prèviament. 

Estic molt orgullosa del final treball creat per tots. Un cop més, poder pujar a l'escenari i donar el meu potencial em va fer sentir molt bé al acabar l'actuació. Mentre estava representant la obra, el que se'm passava pel cap bàsicament era que allò que estava fent era allò que m'agradava. 

Un cop més, vaig estar molt feliç de poder fer teatre. 

Jessica Vila López

 

RENT

Una vegada més tornem a pujar a sobre d'un escenari, tornem a compartir moments especials i tornem a demostrar que si som un grup unit,  tot ens surt molt millor. 

Arriba el moment de la veritat, el moment en el qual podem demostrar el que podem arribar a fer, sense deixar que els nervis influeixin en el resultat. En la meva opinió,  crec que les coreografies no van sortir del tot bé, ja que en el primer pas els tacons em van jugar una mala passada, en canvi, en la segona sortida em vaig canviar el calçat i crec que ho vaig fer millor. En el meu cas, els nervis únicament van influir en la escena en la que sortia amb el David, ja que em feia una mica de por caure a l'hora de pujar a sobre de la plataforma amb els tacons. Aquest inconvenient no va afectar-me en aquells moments, ja que vaig actuar amb confiança i amb l'ajuda del meu company David que m’ajudava a baixar de la plataforma amb seguretat. 

Crec que ha sigut una de les obres que més em gaudit, amb cançons molt especials, balls i companys nous. Espero que la pròxima encara surti molt millor. 

Nadine

Rent

No se per on començar a valorar aquesta experiència, sincerament al principi l'obra no em va cridar l'atenció ni em transmetia res especial. A mesura que van anar passant els assajos i la cosa anava agafant forma vaig començar a veure Rent d'una altra manera, penso que el meu personatge al principi em va costar, però finalment jo crec que vaig connectar tot el que vaig poder amb aquest, i vaig disfrutar de l'actuació com mai havia fet. Respecte a les dos representacions en general jo mai quedo satisfet 100% però en aquest cas no em va importar, ja que l'esforç per part de tots es va veure reflectit a l'escenari. En la primera actuació sense donar-me compte m'he la vaig prendre com un assaig, pràcticament no estava nerviós, cosa estranya en mi, vaig pensar que a la tarda em passaria el mateix però minuts abans de sortir no tocava de peus a terra, el fet de mirar entre el teló i veure un públic bastant generós i sentir tota l'adrenalina acumulada en els actors i actrius em va posar dels nervis, però nervis bons que en veritat aquestes sensacions són les que m'impulsen a fer aquestes coses. A mesura que arribavem al final estava content però en part hem sentia frustrat per el fet de que la feina ja estava feta i acabada i no volia que s'acabes. Finalment vaig quedar molt content al veure com aquesta història havia arribat als espectadors i això es la segona cosa per la que faig teatre, per el fet de emocionar a un públic amb els meus sentiments o paraules, fer-los disfrutar i jo amb ells.
Rent a sigut una experiència que mai oblidaré i m'ha fer aprendre
moltes coses i tenir ganes de més, si tenia algun dubte respecte al que vull ara i en futur sincerament a desaparegut.

Visca la vie boheme!

Jon Arrizabalaga Castillo.

RENT

Rent és un musical rock amb música i lletres de Jonathan Larson, basat en l'òpera La bohème, de Giacomo Puccini. Narra la història d'un grup de joves pobres, artistes i músics intentant sobreviure i crear al Lower East Side de Nova York als floreixents dies del bohemi Alphabet City, sota l'ombra de la SIDA.

el passat 13 de desembre, nosaltres ( alumnes de primer i segont de l'escola ondara) vam representar l'obra i va ser una gran experiencia, una mes a la llista,la sensacio de dubtar en els ultims moments i coses aixi es unica i irrepetibles tan de bo es tornes a repeti aquesta obra. 

cal dir, i agrair que  tot aixo a estat capas a la Marta Agusti que n'ha seigut la directora i a fet el possible per que sortis.

 

david mora

RENT!

El que em va agradar molt del dia abans de l’estrena, el dia en que, per fi, vam anar a l’Ateneu a assajar ja per últimes vegades, va ser l’ambient. No se si existia o no, però jo vaig notar un canvi bastant gran en l’actitud de tothom, incloent-me a mi. Semblava que, pel simple fet d’estar al mateix teatre, ens animéssim i ens motivéssim més, que ens veiéssim obligats a fer-ho millor. Mentre fèiem els preparatius de l’obra em sentia bastant descol·locada, estava bastant perduda. Era una de les primeres vegades que em trobava en una situació semblant i no sabia massa bé que havia de fer ni com havia d’actuar.

Va ser molt curiosa l’estrena de Rent. Portava un temps pensant-hi bastant, vaja.. portava alguns dies no d’allò que se’n diu nerviosa, però alguna cosa semblant. No obstant, el dia de l’estrena tot es va calmar; no estava gens alterada. Veia com tothom al meu voltant es neguitejava una mica més cada segon mentre que jo estava en un estat estrany. Veia que anaven passant coses i els nervis de tothom, i sabia que havia d’estar nerviosa, que no tenia massa sentit el que m’estava passat, però em mantenia tranquil·la. Honestament, em vaig sentir molt insensible... o potser és que els nervis actuen així.

Quan estàs a l’escenari és com un assaig més, notes els errors, però també t’arribes a sorprendre de lo bé que queden diversos aspecte. No es nota la mirada de la gent, més aviat no s’hi pensa. Se sap que hi són, però no és quelcom molt important en aquell moment, ja que només tens al cap l’obra, si queda bé o no, que s’ha de fer en cada moment... No sé si és el que passa a tothom, però jo no em vaig quedar satisfeta amb la meva actuació, tot i que era un paper petitet, vaig notar que no estava a l’altura. Però bé, a la pròxima ja ho intentarem millorar!

Altea Boix Comajuncosa

RENT

Després d'uns dies de descans, toca un altre cop fica'ns a la feina, i una de les tasques, és fer una petita crítica i valoració sobre l'obra representada el 13 de desembre del 2013.
Des del meu punt de vista, l'obra va sortir molt bé tant com al primer pase, com al segon, tot i que gràcies al primer, vam poder veure com millorar algunes petites coses de cara cap al segon.

Pujar a l'escenari, i veure com tota la feina que havíem treballat a classe, com a casa, i que el públic rebia les emocions, ens va fer estar molt contents, ja que va valer la pena tot el treball realitzat. Tots sabem que els nervis sempre hi són, i realment hi eren, però entre tots vam poder gaudir d'una altra experiència molt bona, i que tots vàrem aprendre de tots.
Com a coses a millorar, podria nombrar-ne per exemple, quan parlem, que no es vegi antinatural, és a dir, fer pasos endavant quan hem de parlar, i quan hem acabat, pasos endarrera. Procurar no fer tant de soroll quan no hi som a escena...
Una de les millors escenes per a mi, crec que va ser la de les noies, o bé la última.
Ha estat una experiència molt bona, i també enriquidora de cara al nostre futur.

Alba Sànchez Plaza.