L'obra d'aquest cap de setmana va ser Història Robada.
Enlloc de fer un comentari sobre l'argument, com és habitual, el fare sobre l'escenografia, els personatges, el vestuari...
Primer de tot, el que l'obra fós en mallorquí va dificultar una mica la comprensió al principi, però a mesura anava avançant l'obra, s'anava entenent millor.
L'escenografia era senzilla però els canvis de vestuaris ho va enriquir moltíssim. És digne d'admirar la capacitat de canvi de personantge que tenien els actors i la rapidesa en canviar-se de vestuari. Això va fer que l'obra encara s'entenguès molt més, ja que si no ho haguessin fet bé, haguès sigut un autèntic caos!!
En general l'obra em va agradar, però més pels elements externs que pel pròpi argument.
Yuma Dembele
dimecres, 18 de gener del 2012
Història Robada
L'obra comença en l'any 2002, amb la història de Laura, transcorre fins als finals del segle XIX i principis del segleXX, fins arribar a un període republicà on sorgeix la història de l'alcalde Antoni Amer de la ciutat de Manacor durant la segona república.
És un alcalde que vol canviar al seu poble, fent un renaixement dins la cultura , la societat. Amb l'entrada dels falangistes ha de fugir per no ser sentenciat per no estar d'acord amb les seves idees.
Finalment Antoni Amer va ser assassinat amb un tret al cap.
Els personatges ho van fer molt bé, sobretot la dona del Antoni Amer que quan s’ ha assabentava de la mort del seu marit expressa fantàsticament els seus sentiments, fins i tot ho transmet al públic, a mi personalment em va emocionar, vaig sentir el dolor que sentia ella, en general els personatges van actuar mol bé es van saber ficar en el personatge i, a sobre feien dos personatges i van saber canviar el caràcter, que eren molt diferents.
La escenografia no era gens acertada, no diferenciaves gaire les situacions, a mi em va costar bastant de entendre l'obra pel decorat, jo penso que era un decorat pésim, però ho vaig trobar original el canvi de vestuari, que ho feien davant de tothom.
Joan Gomila (Manacor, 1962) es va llicenciar en Geografia, però la seva vida professional es va centrar en el teatre. És l'autor i director de "La història robada", un muntatge basat en el llibre del mateix nom de l'historiador Antoni Tugores. Vol fer una política teatral dels Països Catalans.
En conclusió els personatges s'ho van treballar, però el decorat no els acompanyava per a res, l'obra en si em va agrada.
Història Robada
Una obra força curiosa i interessant.
Primerament, no m'esperava que l'obra fos en mallorquí i va ser una grata sorpresa, ja que, el trobo molt bufó.
La veritat es que l'obra era d'un tema interessant, i, els actors van fer un bon paper, encara que en certes ocasions em costava entendre quan parlavem, o me costava veure i relacionar els personatges.
Vaig trobar molt curiós l'idea de tenir els vestidors fora i que es es pogués veure els canvis de vestuari i tot.
L'il·luminació era bastant simple i portava poca feina, però tot i això, va estar ben situada en els moments que ho tenia que estar.
D'aquesta obra poca cosa més puc dir, sincerament sóc més de comèdies que no pas de drames.
Roger López.
Primerament, no m'esperava que l'obra fos en mallorquí i va ser una grata sorpresa, ja que, el trobo molt bufó.
La veritat es que l'obra era d'un tema interessant, i, els actors van fer un bon paper, encara que en certes ocasions em costava entendre quan parlavem, o me costava veure i relacionar els personatges.
Vaig trobar molt curiós l'idea de tenir els vestidors fora i que es es pogués veure els canvis de vestuari i tot.
L'il·luminació era bastant simple i portava poca feina, però tot i això, va estar ben situada en els moments que ho tenia que estar.
D'aquesta obra poca cosa més puc dir, sincerament sóc més de comèdies que no pas de drames.
Roger López.
dimarts, 17 de gener del 2012
Història robada '
Una obra de teatre sincerament rara d'entendre, ja que els actors feien més de un paper, la noia del cabell curt no s'entenia molt bé, una obra amb mallorquí se'ls i entenia però a uns més que d'altres. però tot i així sorprenen la idea de tenir els camerinos a la vista del públic, i també em vaig fixar que totes les cortines del escenari estaven completament a fora, van actuar molt bé i resaltan quan discutien entre ells.
Gemma Marcet
Gemma Marcet
diumenge, 15 de gener del 2012
els FANTASTIKS
Uff... sense paraules per descriure: el començament de curs, assajos, mes assajos i estrena, tinc bones paraules pero totes després de la estrena, va ser com un descans impressionan, masses nervis per a una sola persona juntament amb tot l'equip que cada cop es feien més i més grans.
En els assajos una, veu que cada cop esta més aprop del precipici pero penses encara falta, pero de cop et trobes ja a escena amb el públic devant teu, mirante amb massa atenció cap a tu, i lo que menos esperas i menys vols es que tot s'en vagi a pique amb cins segons i aixi va ser, sense voler ni imaginarto, veus que les coses del baül no i són, que la gent espera a que diguis algo, que els teus companys sapiguin que passa algo, algo que va més cap a malament que cap a bé, que escoltis radera l'escenari passes buscan bojament el gipo, que sentis veus dien de tot menos coses que et puguin donar una idea de que fer i que de cop vulguis que la terra set tragui i que ningu sapigui res de tu, pero de cop et surt una frase de la boca "Mut porta el GIPOOOO!!!" i et dones conta que tot el teu cos torna a reaccionar en uns altres cinc segons, que els companys ajuden aque la escena no s'enfonsi, i de cop tot salvat.
Una bona experiencia que vol ser repetida!
Gemma Marcet
En els assajos una, veu que cada cop esta més aprop del precipici pero penses encara falta, pero de cop et trobes ja a escena amb el públic devant teu, mirante amb massa atenció cap a tu, i lo que menos esperas i menys vols es que tot s'en vagi a pique amb cins segons i aixi va ser, sense voler ni imaginarto, veus que les coses del baül no i són, que la gent espera a que diguis algo, que els teus companys sapiguin que passa algo, algo que va més cap a malament que cap a bé, que escoltis radera l'escenari passes buscan bojament el gipo, que sentis veus dien de tot menos coses que et puguin donar una idea de que fer i que de cop vulguis que la terra set tragui i que ningu sapigui res de tu, pero de cop et surt una frase de la boca "Mut porta el GIPOOOO!!!" i et dones conta que tot el teu cos torna a reaccionar en uns altres cinc segons, que els companys ajuden aque la escena no s'enfonsi, i de cop tot salvat.
Una bona experiencia que vol ser repetida!
Gemma Marcet
dilluns, 9 de gener del 2012
ELS FANTÀSTICKS
El dia 16 de Desembre era un dia molt important i molt esperat pels alumnes de arts escèniques ja que era el gran dia de l'estrena de Fantasticks!
El record que tinc d'aquesta obra (tan dels últims assajos com de l'estrena) és agridolç.
Als últims dies, ens va entrar una mica de "panic attack", tots estavam neguitosos, nerviosos, amb ganes de que amb un obrir i tancar d'ulls ens trobessim un dia despres de l'obra, sense ganes de passar el mal "trago" de l'estrena. Però tot i això, els últims dos dies hi vàrem ficar moltes ganes, molts ànims i ens vam injectar de positivitat els uns als altres per a que l'obra sortís lo millor possible!
El dia de l'estrena vam estar tot el matí assajant per poder arribar a la perfecció, vam dinar tots junts per fer pinya i a les 9 del vespre ens vam llençar a l'escenari!
A la meva primera aparició a l'escenari davant del públic, el cor m'anava a mil, ademés se'm va enganxar un tros de paper a la sabata que encara em va ficar més nerviosa i ho vaig aver de resoldre com vaig poder. Però a partir de la segona aparició, em vaig començar a sentir molt agust a l'escenari i no volia marxar d'ell!
Veure que el public somriu, aplaudeix i valora el treball realitzat és molt gratificant!
Ja tinc ganes de la pròxima obra!!!!!
Yuma Dembele
El record que tinc d'aquesta obra (tan dels últims assajos com de l'estrena) és agridolç.
Als últims dies, ens va entrar una mica de "panic attack", tots estavam neguitosos, nerviosos, amb ganes de que amb un obrir i tancar d'ulls ens trobessim un dia despres de l'obra, sense ganes de passar el mal "trago" de l'estrena. Però tot i això, els últims dos dies hi vàrem ficar moltes ganes, molts ànims i ens vam injectar de positivitat els uns als altres per a que l'obra sortís lo millor possible!
El dia de l'estrena vam estar tot el matí assajant per poder arribar a la perfecció, vam dinar tots junts per fer pinya i a les 9 del vespre ens vam llençar a l'escenari!
A la meva primera aparició a l'escenari davant del públic, el cor m'anava a mil, ademés se'm va enganxar un tros de paper a la sabata que encara em va ficar més nerviosa i ho vaig aver de resoldre com vaig poder. Però a partir de la segona aparició, em vaig començar a sentir molt agust a l'escenari i no volia marxar d'ell!
Veure que el public somriu, aplaudeix i valora el treball realitzat és molt gratificant!
Ja tinc ganes de la pròxima obra!!!!!
Yuma Dembele
ELS FANTÀSTICKS
El 16 de desembre de 2011, al teatre Ateneu si preparava algo important, una cosa que atrauria a públic a veure-ho. Uns nois de escèniques estaven assajant dia i nit l'obra nomenada "Els Fantàsticks", i aquell dia tocava representar-la davant una quantitat de persones acceptable, algunes persones eren familiars o coneguts, i altres gent que no havies vist en la teva vida.
Dies anteriors només de pensar-hi ja m'agafava nervis a l'estòmac, eren com a pesigolles.
Dit i fet, el dia va arribar, com era d'esperar. El matí el vam passar assajant i la tarda a partir de les 18h vam parar i vam començar a concentrar-nos i a maquillar-nos. Va passar el temps i van arribar les 21h, l'hora clau, l'hora on començava l'espectacle.
Abans de sortir estava bastant nerviós, i amb una gran por a equivocar-me, però, la veritat no entenc el perquè, ja que, em sabia el text de pe a pa.
Al començant varen ser uns moments incòmodes, fins que vaig dir les meves primeres paraules que em vaig començar a ficar a to.
El temps anava passant i tenia ganes de estar sempre a escena i no a darrera.
Hi havia escenes complicades com per exemple la del petó, que al cap i a la fi, va costar, però amb una mica d'esforç tot s'aconsegueix.
L'obra va finalitzar, i, que en cal dir?
Trobo que va sortir bastant bé, clar que, s'ha de millorar molt, queda un gran camí per endavant.
El que més em va agradar es sentir els aplaudiments i veure que la gent reía amb l'obra i després anar a saludar els meus éssers estimats i més preciats. I gent que em felicitiva i que deia que havia sortit molt bé i s'ho havien passat fenomenal. Tot això, després del treball i els mesos que hi hem estat implicats, t'ompla molt i es una sensació de victòria, una sensació molt bufona que sempre t'agrada repetir i mai t'en canses.
Roger López
Subscriure's a:
Missatges (Atom)