CUBE

L’espactacle es tracta d’una obra original de la companyia “Kulbik Dance Company”, la qual ha guanyat diversos premis rellevans com el del programa de televisió “Tú sí que vales” i el concurs de dansa a nivell europeu “The Best On”. Estem parlant d’un grup de dansa urbana creat l’any 2010 en el que hi participen ballarins tant d’Andalusia com de Catalunya o València i que busca la creació de sentiments i impressions d’un públic al que vol transmetre les emocions que experimrntent tant dins de l’escenari com a fora mitjançant el moviment del cos humà. Ho fa fent una peculiar fusió  del hip hop, la música electònica, el blues, el jazz, el funk i, fins i tot, en algunes ocasions, el reggae, utilitzant les tècniques més complexes del street dance  com el popping, l’animation, hype o locking, entre d’altres. No obstant, també s’adhereix a altres disciplines artístiques com el mim o la poesia per tal de donar més valor a les seves obres. El director i coreògraf de la companyia és Kanga Valls, que també és un dels set ballarins del grup, en els que també hi contem susanna Ayllón, Manel Cabezas, Aina Lanas, Kiko López, Segri Orduña i Isaac Suárez.

El títol de l’obra, Cube, és literal, tenint en compte que fa referència a la metàfora principal en la que es basa tota la performance, un cub imaginari en el que estan empresonats els ballarins i que els donarà peu per expressar un seguit d’emocions i sentiments experimentats al llarg de la vida. La representació està introduïda per una veu en off que parla sobre els poetes, el seu ofici, la seva forma de veure la vida, les seves pors i les seves passions. Tal veu introdueix cada escena en la que hi atrubuieix una emoció o un concepte: l’autoestima, la ràbia, l’amor... explicant-lo i fent-ne un breu resum de lo que després derà representat per els espactaculars ballarins. Tracta de temes com la llibertat i la seva negació, la curiositat, l’angustia, l’amor, el joc i moltes altres emocions que ens acompanyen dia a dia.

Tot i que és quelcom molt senzill, l’escenografia i la il·luminació juguen un paper important en la representació. L’escena està decorada, solament amb un parell de cubs que s’il·luminen de diferents colors (taronja o blau) i els quals son utilitzats, de tant en tant, com a bancs. Tot i l’austera escenografia, els ballarins, amb els seus precisos i explícits moviments ens presenten un cub imaginari al voltant del qual es crea tota la obra. L’il·luminació ajuda a crear sensacions i impactes en l’espectador: quan es vol donar una impressió de més calidesa, proximitat i intimitat s’utilitza un color més càlid com el vermell o taronja; en canvi, quan es vol crear una fredor i una distancia entre el públic i els ballarins,  s’utilitzen colors més freds com el blau. En diverses ocasions també és utilitzat un focus de llum directa per tal de desviar l’atenció dels espectadors cap a un espai concret, en el que creaven una escena diferent com, per exemple, en una es mostra l’eforç de tot un grup de gent per tal d’apagar una llum que acongegueix el seu objectiu quan s’uneixen i s’ajuden entre si. En algun moment podem observar senzills elements decoratius com un globo, al que li atribueixen una funció.

El vestuari també és molt senzill, però també molt explícit. Canviant a cada escena s’adequa a les emocions i els impactes que es volen crear i caracteritzant una mica als personatges, ja sigui donant-los-hi més importànica o traient-los-hi. Normalment, a totes les escenes van vestits tots iguals, menys a les que s’ha de resaltar el paper d’un o més ballarins, als que se’ls hi atribueix un vestuari diferent per tal de diferentciar-los de la resta. El vestuari consta d’uns pantalons negres bàsics texans, combinats amb unes bambes esportives per amb l’intenció d’anar més còmodes i amb la part de dalt que va variant: camisa, samarreta, polo...

Finalment, ens falta parlar dels grans artistes i protagonistes de l’espactacle; els ballarins. El grup consta de cinc ballarins i dues ballarines. Tots mostren una gran professinalitat a l’hora d’executar els moviments més dificils i precisos, deixant bocabadat a tot espectador que es deixi meravellar per el fascinant espectacle que té lloc davant dels seus ulls. Utilitzant tot tipus d’estils com el blues, el jazz, el hip hop i el funk entre d’altres, fa una barreja amb un resultat exel·lent en el que aconsegueix el seu objectiu d’impressionar al públic transmitent-li emocions i sentiments fins a aconseguir possar-li la pell de gallina. També es poden observar l’ús de tènciques com el mim en el que es duen a terme uns moviments tant explícits que l’espectador capta a la mínima el missatge que se li vol fer entendre. El que també sorpren molt d’aquest exel·lent grup de ballarins és la perfecta coordinació que hi ha entre ells i el fet de que es nota que hi ha una bona comunicació dins de la banda.

Tots els aspectes d’aquesta performent se sumen, fent-ne d’ella un espectacle màgic totalment recomanable a tot tipus de públic!

Altea Boix Comajuncosa

LUCRÈCIA O ROMA LLIURE

L’obra fou escrita per Joan Ramis i Ramis l’any 1769, i és considerada una de les primeres obres teatrals escrites en català. Es tracta d’una tragèdia clàssica que pertany al moviment del neoclàssic. Tal obra ha influenciat a autors com Shakespeare, Rousseau o Moratín i, tot i que hi ha hagut diverses “Lucrècies” en la literatura catalana, la de l’autor mallorquí fou la més reeixida i antiga. La versió del 2013 ha estat dirigida per Sergi Mari i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alsonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay.

El títol es tracta d’un nom literal ja que fa referència i al·ludeix a un personatge de la obra, Lucrècia, que és una esposa que es veu immersa en una prova per part del seu marit i els seus companys que la porta a diverses complicacions. L’argument d’aquesta peça teatral es podria dividir en tres parts: la introducció, el desenvolupament i el desenllaç.

En primer lloc trobem la introducció o la exposició, que és la que ens presenta els personatges i ens explica breument la prova que donarà pas al conflicte de l’obra. La prova en que Lucrècia és sotmesa per part del seu marit i els seus companys consta de deixar-la sola una nit, en la que ella podrà fer el que més desitgi, tot i que, sense saber-ho, estarà vigilada en tot moment. L’objectiu de tal experiment és mostrar als companys del marit de Lucrècia la virtut d’aquesta i la seva passió, espera i amor per el seu marit, sovint absent. L’esposa del Príncep, també fou sotmesa en aquesta prova, i el resultat va ser que la van interrompre en mig d’una gran orgia, motiu pel que el Príncep havia deixat de creure en la virtuositat, la bondat, la innocència i la fidelitat de les dones. No obstant, després de la reacció de Lucrècia davant d’aquest fet, el Príncep es quedarà admirat per la virtuositat de Lucrècia i la voldrà fer seva.

En el desenvolupament, el Príncep cau rendit als peus de Lucrècia, i està disposat a fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir el seu amor. Tot i això, ella el rebutjarà una i altra vegada, indignada per la traïció que veu que li fa al seu marit, un dels seus millors amics. El Príncep és advertit per el seu acompanyant de que deixi a Lucrècia seguir el seu camí, li anuncia i li recorda que ella està enamoradíssima del seu marit, fins al punt de ser capaç de donar la seva vida per a ell, i que ell no hi pot fer res al respecte, que mai podrà aniquilar el fort i immòbil sentiment apassionat de la fidel esposa.

Al desenllaç, el Príncep torna a parlar a Lucrècia del seu amor per ella, però torna a ser rebutjat per el seu amor platònic. Degut a aquest fet es veu obligat a forçar a la fidel esposa, acció de la que ella se n’intenta escapar desesperadament, tot i que finalment no ho aconsegueix. Com a conseqüència ens trobem a una Lucrècia totalment destorçada i desesperada, una desesperació que la porta a suïcidar-se just en el moment en el que arriba el seu amat espòs per poder-se morir als braços de la persona que més estima. Collatinus, és a dir, el seu marit jura venjança amb el mateix punyal amb el que la seva dona es va treure la vida.

El tema de la obra, per tant, és l’amor passional, tant el que sent Lucrècia per Collatinus, que es tracta d’un amor recíproc, com el que sent el Príncep per la protagonista, cas en el que no és correspost i acaba amb la destrucció de la amada. És a dir, parlem d’un conflicte en el que podríem dir que s’hi enfronten el bé, la forma correcta d’actuar i tractar a les persones i el mal, els capricis i el fet de deixar-se portar pels desitjos i no per la raó.

Els personatges que trobem a l’obra són sis: en primer lloc trobem a Lucrècia, una dona que té un sol motiu per a viure, el seu marit, Collatinus, un altre personatge que sent una gran passió per la seva dona i no desitja res més que la seva presència, tot i que en pot gaudir en molt poques ocasions ja que el seu ofici el porta sovint a fora de la ciutat. Lucrècia sempre va acompanyada per la més fidel de les seves dames, així com el seu home, que sempre és aconsellat per un dels seus cavallers. Finalment trobem a el Príncep, un personatge retorçat, vil i cruel, que destrueix la unida parella de la que hem parlat anteriorment i que sempre va amb el ser servidor, que és qui l’avisa de que no intenti manipular els sentiments de Lucrècia ja que no ho aconseguirà. No es mostren gaire caracteritzats els protagonistes de l’obra, sinó que tots mostren una peça de roba “base”, en el cas de les dones es tracta d’un vestit de tirants blanc fins als peus i en el dels homes d’uns pantalons i una camisa de màniga llarga blancs, que combinen amb una peça que els identifica una mica més, com un mantell o una cuirassa.

La posada en escena d’aquesta versió de Lucrècia o Roma lliure es força peculiar: no es tracta de la utilització típica de l’espai en el teatre, és a dir, el públic no s’asseu només a les butaques situades al davant de l’escenari, sinó que l’espai escènic està envoltat per cadires que inclouen al públic a l’escenari, cosa que provoca una proximitat entre els espectadors i els actors i actrius i un intercanvi de mirades i gestos que poden arribar a intimidar al públic ja que els actors, en moltes ocasions, es dirigeixen directament a ells. A més a més, es tracta d’un espai totalment senzill que no gaudeix d’una escenografia molt treballada, però tampoc ho necessita: la decoració que mostra l’escenari és una simple catifa sobre la que se situen quatre cadires sobre les que hi trobem una pila de llibres. L’escenografia va desmuntant-se durant el transcurs de l’obra, per acabar amb alguna cadira tombada i  molts llibres  escampats per terra.

L’actuació per part tant dels protagonistes com dels personatges secundaris és espectacular, motiu pel que ja val la pena anar a veure l’obra totalment recomanable, posa la pell de gallina en diverses ocasions. L’explícita forma d’expressar els sentiments dels personatges dels actors ens sorprèn una vegada darrere l’altre. No obstant, cal remarcar l’actuació de l’actriu que fa de Lucrècia, Queralt Albinyana, sobre tot en les escenes més tràgiques i dramàtiques, que deixa al públic bocabadat i fascinat.

Altea Boix Comajuncosa

Cube – Kulbik Dance Company

Kulbik és un grup de ballarins de dansa urbana, que transmeten al públic amb els moviments, amb el llenguatge gestual..., les emocions que es viuen dins i fora de l’escenari.

Cube, transcorre dins d’un enorme cub imaginari on es concentren la llibertat i la seva negació, la curiositat, l’angustia, el joc, l’amor i moltes altres emocions que ens envolten dia a dia.

L’obra representava els sentiments d’un poeta, i a partir d’això, ho transmetien al públic de forma gestual.

En aquest espectacle, es fusionava el hip hop amb la música electrònica, els blues, el jazz, el funk, fins i tot el reaggae, tot vertebrat per les tècniques més rellevants del street dance: popping, animation, locking, hype... i altres disciplines artístiques com el mim, el clown...

Cal destacar que la il·luminació feia molt joc a l’espectacle i les cançons també. I el vestuari que feien servir era informal.

El que em va sorprendre més va ser l’aparició del clown, ja que no m’ho esperava i sobretot la coordinació de tots plegats.  

Es un espectacle que recomano a totes les persones que els hi agradi aquest tipus de ball.

En definitiva, aquest espectacle em va agradar molt per la seva originalitat i per la gran cooperació dels ballarins, ja que al darrere hi ha un gran esforç col·lectiu.

Van estar fantàstics!

                                                                                                                                     Mònica Ruiz.

CUBE

L'espectacle que vam veure diumenge 15/12/12 s'anomena Cube, que pertany a la companyia Kulbik. Aquest està compost per un grup de ballarins que ens representen un tipus de dansa moderna.

Cube ens transmetia diverses coses mitjançant la dansa. Bàsicament el que van realitzar en l'espectacle va ser transmetre emocions i accions de la vida quotidiana, els ballarins representaven la seva funció dins d'un cub, a partir d'aquest es construïa la història on succeïen les accions. També cal remarcar que van donar força influència a la poesia.

A més de ballar, el que van fer va ser expressar els sentiments i allò que es reflectia en les històries. No utilitzaven solament el cos, sinó que també el gest formava part d'allò que ens explicaven.

Cube va introduïr diversos estils de dansa com el popping i el hip hop entre d'altres. També utilitzaven molt el mim, i en alguna ocasió vam veure també l'aparició del clown.

En la meva opinió, Cube ha estat un dels millors espectacles de dansa que he vist mai. Només al principi ja van aconseguir que m'emocionés. Em va agradar molt perquè tot estava molt ben controlat, cada moviment que realitzaven era construït d'una manera molt fina i ordenada. Inclús la coordinació de tots els ballarins.
Les parts que em van agradar més va ser quan es quedava un ballarí sol i al fons es veia la seva ombra projectada de manera que semblava un gegant. També quan en un moment d'una cançó es van posar tots en línia i es van posar a caminar de manera que anaven tots iguals i semblaven una espècie de robots. O bé quan simulaven que eren un grup de música i feien de músics, de cantant o bé de micròfon. Sobretot al final , que va ser espectacular ja que va ser el moment on ens van demostrar la energia que tenen i el seu potencial

Estar clar que aquest tipus de dansa m'encanta i és un espectacle que recomano a la gent que li agrada aquest estil de ball. No només era la manera en què ballaven, que era espectacular, sinó com estava tot organitzat, les cançons i els texts que es sentien mentre els ballarins no paraven de ballar, la manera en que anaven vestits... Tot!

Jessica Vila

CUBE (15.12.13)

L'espectacle Cube de la companyia de dansa urbana hip hop KULBIK DANCE COMPANY, ens porten una proposta molt diferent a tots els altres espectacles que hem vist, ja que aposten per la dansa, i el tema en concret, el mim, i alguna part de clown, però sobretot la dansa,entre d'altres com la poesia i sentiments. Aquest espectacle, succeeix dins d'un cub, on a partir d'aquí ens transmeten diferents emocions que nosaltres mateixos sentim i experimentem dia a dia.
Un espectacle, on el treball en equip, la coordinació, concentració, estan totalment estructurats i estudiats, i sobretot assajats. Un espectacle, que està molt ben estructurat, ja que no hi ha protagonistes, sinó que tots els participants són importants.
Personalment, ha estat l'espectacle que més m'ha agradat de tots els que hem vist, ja que la dansa m'agrada molt. El recomanaria a tothom que li agradés la dansa urbana, ja que els ballarins que surten a CUBE, són increïblement bons, amb una tècnica i coordinació espectaculars.

La Flauta Màgica (12.11.12)

La Flauta Màgica de la companyia Dei Furbi, és una adaptació lliure de l'òpera de Mozart, on tot es realitza amb la veu i els moviments, tot "a capella". La companyia ha decidit fer-ho com més còmic, ja que hi ha molta comicitat en gairebé tota l'obra, i això fa que els espectadors estiguin atents durant tota l'obra.
Personalment aquesta obra em va agradar, tot i que no la vaig acabar d'entendre del tot. Per una part, el tros més còmic, és el que més fa que captem l'atenció i la intenció dels personatges, i també fer-nos riure, però en els trossos en que cantaven i de cop i volta un actor deia el quadre on estàvem, personalment, no em va acabar de fer el pes, ja que distorsionava una mica.
Jo recomanaria la obra, ja que es molt bona i per a passar una estona divertida està molt bé.
Alba Sànchez.

LUCRÈCIA O ROMA LLIURE

Lucrècia és una obra de teatre del neoclassicisme català, de caràcter tràgic escrita l'any 1769 per l'autor menorquí Joan Ramis i Ramis, representant del neoclassicisme català (escrivint-la quan tenia tan sòls vint-i-tres anys). L’argument de l’obra es centra amb els temes com el poder, l’honor, la traïció i l’amor, situant-nos a l’any 509 aC.

L’obra comença amb la victòria militar romana del general Col·latí i la felicitació de Lucrècia davant d’aquest succés, en aquest moment els dos es declaren l’amor que senten l’un per l’altre. Però es veu que el príncep Tarquini també està enamorat de Lucrècia i confessa els seus sentiments amorosos a Mànlius i decideix enviar a Col·latí a lluitar per a que així pugui aprofitar per seduir a Lucrècia. Col·latí i Lucrècia es s’acomiaden i Col·latí marxa a la guerra, deixant a Lucrècia trista per por a que no torni. El príncep, aprofitant que no hi ha el general Col·latí declara el seu amor a Lucrècia oferint-li convertir-la en reina junt amb ell, però ella rebutja aquest amor per l’amor que sent cap a Col·latí.

Aquesta decisió fa que el príncep s’enfadi fins a tal punt d’abusar del seu poder per a aconseguir a Lucrècia, amenaçant-la dient-li que si no accepta casar-se amb ell i estimar-lo la mataria. No obstant això, Lucrècia contesta negativament la proposta del príncep fent-lo enfadar encara més, i com que el príncep té un caràcter que no suporta perdre viola a Lucrècia, fent-la sentir deshonesta, frustrada i trista fins a tal punt que li diu a Júnia, la seva confident, que es suïcidarà. Al arribar Col·latí de la guerra, li pregunta a la seva estimada perquè està així de trista i li explica lo succés amb el príncep i al no poder aguantar la seva crisi mental es suïcida clavant-se ella mateixa una espasa.

El que més m’ha caracteritzat d’aquesta obra és que el públic apart de poder assentar-se a les butaques es podia assentar a l’escenari, es a dir, al voltant de l’espai escènic situant les cadires fent com una mena de quadrat sense tapar la part davantera que dóna al públic, cosa que el redueix de dimensions però que afavoreix a diferents punts de visió de l’obra i a la sonoritat, ja que els actors estaven més a prop de nosaltres. La il·luminació era vertical, donant així contrastos que donen un tret dramàtic als personatges i en les parts dels monòlegs de Lucrècia es baixava la intensitat de la llum donant encara més dramatisme a l’escena.

En parts de tensió hi havia música que donava un ambient encara més dramàtic a l’obra, com en la part que el príncep s’enfada amb Lucrècia pel seu rebuig o en la mort de Lucrècia.

Personalment l’obra m’ha agradat pel seu argument i per la interpretació dels actors, ja que era molt bona, però havien parts com en alguns monòlegs que em perdia una mica pel vocabulari que utilitzaven i la manera de dir les coses ja que no he vist moltes obres que utilitzin una manera de parlar així però tot i això m’ha agradat i la recomanaria.

Joan Capdevila

ARTS Escèniques: ARTS Escèniques: LUCRÈCIA O ROMA LLIURE

ARTS Escèniques: ARTS Escèniques: LUCRÈCIA O ROMA LLIURE:   (CONFERÈNCIA + OBRA) 


Divendres a les 8:30 vam assistir a la conferencia d’en Sergi Marí, el director que un dia més tard ens va presentar la obra anomenada Lucrecia al teatre Ateneu.

Lucrecia va ser una obra creada per un escriptor menorquí anomenat Joan Ramis, que va viure en una època on el català va ser menyspreat a causa d’una sèrie de conflictes. Aquest succés va fer que en Joan escrivís aquesta obra en català, on hi predomina la tragèdia i els personatges de la historia antiga.

En aquesta conferencia el director de l’obra, ens va situar en el context que es situava Lucrecia i ens va aportar informació de l’obra per situar-nos.

Al dia següent es va representar l’obra al teatre Ateneu. 
Al entrar ens vam quedar sorpresos ja que ens van dir que els espectadors en aquesta ocasió, es podien asseure al mateix escenari on s’interpretava l’obra.

L’escenografia es caracteritzava per una gran senzillesa, els elements es situaven al mig de l’escenari, on hi havien quatre cadires i llibres. Els personatges anaven vestits d’una manera que reflectia exactament l’època en que va transcorre l’acció, com per exemple la influència romana en les túniques que duien les noies.
El tema de l’obra em va agradar bastant, ja que reflectia temes clàssics com l’amor que té Lucrecia per en Col•latí, un amor respectuós, real i sincer. 
Un altre tema pot ser l’abús del poder, on el Rei creu que té tot el poder en Lucrecia i pot fer el que vulgui amb ella, finalment la negació de Lucrecia en la proposta amorosa del rei, portarà cap a un final tràgic on el rei la violarà. 

Més tard Col•latí tornarà amb el seu amor Lucrecia, però veurà el desastre que s’ha produït en la seva absència, on Lucrecia és sent bruta i acaba amb la seva vida.

Lucrecia, és una obra que costa una mica d’atendre al principi, però mentre va avançant i et situes és fa més fàcil i emocionant. La posada en escena del públic sem va fer una mica estranya, al principi no em va agradar molt però després va crear un ambient de connexió entre el públic i els protagonistes important, ja que els actors es dirigien cap a nosaltres amb molt interès. 

És una obra bastant bonica tot i que fa que el públic es tingui que adaptar i prestar atenció, perquè la llengua es una mica antiga i complexa. 

ARTS Escèniques: LUCRÈCIA O ROMA LLIURE

ARTS Escèniques: LUCRÈCIA O ROMA LLIURE  (CONFERÈNCIA + OBRA)

Divendres a les 8:30 vam assistir a la conferencia d’en Sergi Marí, el director que un dia més tard ens va presentar la obra anomenada Lucrecia al teatre Ateneu.
Lucrecia va ser una obra creada per un escriptor menorquí anomenat Joan Ramis, que va viure en una època on el català va ser menyspreat a causa d’una sèrie de conflictes. Aquest succés va fer que en Joan escrivís aquesta obra en català, on hi predomina la tragèdia i els personatges de la historia antiga.
En aquesta conferencia el director de l’obra, ens va situar en el context que es situava Lucrecia i ens va aportar informació de l’obra per situar-nos.
Al dia següent es va representar l’obra al teatre Ateneu. 
Al entrar ens vam quedar sorpresos ja que ens van dir que els espectadors en aquesta ocasió, es podien asseure al mateix escenari on s’interpretava l’obra.
L’escenografia es caracteritzava per una gran senzillesa, els elements es situaven al mig de l’escenari, on hi havien quatre cadires i llibres. Els personatges anaven vestits d’una manera que reflectia exactament l’època en que va transcorre l’acció, com per exemple la influència romana en les túniques que duien les noies.
El tema de l’obra em va agradar bastant, ja que reflectia temes clàssics com l’amor que té Lucrecia per en Col•latí, un amor respectuós, real i sincer. 
Un altre tema pot ser l’abús del poder, on el Rei creu que té tot el poder en Lucrecia i pot fer el que vulgui amb ella, finalment la negació de Lucrecia en la proposta amorosa del rei, portarà cap a un final tràgic on el rei la violarà. 
Més tard Col•latí tornarà amb el seu amor Lucrecia, però veurà el desastre que s’ha produït en la seva absència, on Lucrecia és sent bruta i acaba amb la seva vida.
Lucrecia, és una obra que costa una mica d’atendre al principi, però mentre va avançant i et situes és fa més fàcil i emocionant. La posada en escena del públic sem va fer una mica estranya, al principi no em va agradar molt però després va crear un ambient de connexió entre el públic i els protagonistes important, ja que els actors es dirigien cap a nosaltres amb molt interès. 
És una obra bastant bonica tot i que fa que el públic es tingui que adaptar i prestar atenció, perquè la llengua es una mica antiga i complexa. 

Nadine M.

LUCRÈCIA O ROMA LLIURE

Lucrècia o Roma Lliure - Cia. La Trup

Conferència  (29 de novembre)

El passat divendres 29 de novembre vam tenir l’oportunitat d’assistir a la conferència de la tragèdia clàssica, Lucrècia o Roma Lliure de Joan Ramis i Ramis, que va escriure a l’any 1769. L’autor, va ser un dels pocs erudits que van mantenir la flama literària del català durant el segle XVIII i va ser el primer en introduir el teatre neoclàssic a la literatura catalana. Sergi Marí és el director de l’obra teatral de la companyia “La Trup” que vam anar a veure, i ens va explicar el context històric, l’autor, i l’estructura literària de l’obra.  

La tragèdia de Lucrècia o Roma Lliure és considerada, per la seva temàtica, formal i lingüística, la composició més reeixida de Joan Ramis i Ramis. La va redactar amb només vint-i-tres anys. Sens dubte, és l'obra teatral més important de la literatura catalana setcentista. És una peça de una força dramàtica sorprenent perquè conté la essència de la tragèdia clàssica d’arrel francesa i els primers passos cap al drama burgès.

Cal dir, que és una recreació d'una de les llegendes fundacionals de la república romana, el mite de Lucrècia.

Els temes dels que tracta la tragèdia són universals, ja que defensa la llibertat, l'atac a la tirania o el conflicte entre la raó i la passió.

Pel que fa a l’obra, els principis neoclàssics que s’hi destaquen són:  la divisió en cinc actes , la mètrica d'alexandrins apariats , el model clàssic d'organització (plantejament , nus i desenllaç), el decòrum dels personatges i la subjecció a les tres unitats aristotèliques (d'unitat , lloc i temps).

Lucrècia o Roma Lliure – Cia. La Trup  (30 de novembre)

A l’endemà, vam assistir a la representació de la tragèdia de Lucrècia o Roma Lliure de la companyia “La Trup”.

Tot va començar amb el primer acte en el que s’explica la lluita amb l’exèrcit romà. Seguidament entra a escena la protagonista de la tragèdia, Lucrècia, i entre ella i el seu espòs Col·latí, es demostren l’amor que senten l’un per l’altre.

Seguidament a l’acte segon, el príncep confessa a Mànlius, l'amor que sent per Lucrècia. Es troba gelós de Col·latí, i l’envia a lluitar per així aconseguir a Lucrècia en el temps en que ell s’ausenta, però Lucrècia es sent molt trista ja que el seu marit ha de tornar a marxar.

En l’acte tercer, el príncep declara el seu amor a Lucrècia, i la suborna, però ella el rebutja ja que estima molt al seu marit.

Seguidament en l’acte quart, el príncep mostra ràbia pel rebuig de Lucrècia i amenaça a la seva estimada. Li diu que si vol viure, haurà de ser amb ell, i si no vol doncs que la matarà.

Lucrècia li diu que prefereix la mort abans que ser-li infidel al seu marit, i això fa tenir a l’escena una tensió molt alta, ja que el príncep s’enfada encara més i viola a Lucrècia.

Finalment l’últim acte que pertany al cinquè, Lucrècia està molt trista ja que ha sigut violada i deshonrada i li confessa a Júnia que vol suïcidar-se.

Seguidament arriba el seu espòs i ella li explica el que ha passat. Finalment es suïcida davant d’ell i es finalitza l’obra.

M’agradaria destacar alguns punts que hem van cridar l’atenció, ja que els vaig trobar molt interessants.

En primer lloc vaig trobar molt original i divertit que els actors i actrius ens rebessin només al entrar al teatre i que conversessin amb nosaltres. Seguidament em va sorprendre que els espectadors estiguessin al voltant de l’escenari i que els actors s’asseguessin al cantó del públic., ja que creava un ambient més proper.

També vull destacar l’escenografia, ja que era simple. Estava constituïda per quatre cadires girades cada una d’un sentit diferent formant un quadrat, i a sobre hi havia uns quants llibres. I respecte el vestuari, també cal dir que era simple ja que anaven tots vestits de blanc i alguns personatges incorporaven armadures o bé una tela de color lila per sobre.

Em va costar una mica seguir el fil argumentatiu a causa dels alexandrins i del vocabulari difícil ja que era amb català antic, però a mesura que avançava l’obra em resultava tot més clar i entenedor.

En definitiva, em va agradar molt l’obra de teatre i cal felicitar als actors per la seva gran interpretació ja que no eren uns papers fàcils.

Mònica Ruiz.

Lucrecia o Roma lliure

Conferència, 29.11.13

La conferència, dirigida pel director de la companyia nomenada La Trup va tenir lloc en una sala de la biblioteca de Tàrrega. 

Sergi Marí, el director ens explicà les característiques i el context històric de la obra que es situa en el Barroc i que està redactada per l'escriptor menorquí Joan Ramis. Una obra dramàtica on influirà la tragèdia. 

Ens va explicar que el que ha intentat reconstruint la obra, és representar-la de manera que s'assembli als texts originaris. Ens va dir que si al principi no enteníem res, que no ens preocupéssim ja que no és habitual anar a veure un teatre en versos alexandrins i en mallorquí.  

També ens va parlar del teatre neoclàssic del que està compost la obra, on el que sorgeix sempre és el present per tal de obtindre més versemblança.  

El que més em va agradar de la conferència, va ser poder reconèixer coses que explicava i que ja sabia perquè a les classes de literatura de primer de Batxillerat ho vam estudiar l'any passat. 

Obra, 30.11.13

La obra va tenir lloc el dissabte a les deu del vespre. 

Un cop entraves al teatre, trobaves els personatges voltant per tot el teatre i et convidaven a seure, però no al lloc habitual, sinó que l'escenari era obert, actuaven a dalt de l'escenari, envoltats pel públic, per tant, només entrar ja ens descobrien que es tractava d'una obra diferent. 

Els actors duien un vestuari blanc, les noies un vestit, i els nois una camisa i unes malles, també duien unes sandàlies, per tal de reflectir-nos que es tractava d'una obra on hi havia influència romana.  Sobre el vestuari blanc, després es posaven una mena de túnica per tal de transformar-se en uns altres personatges. 

En quant al tema de la obra, he de dir que em va agradar força. 

La obra reflectia uns temes actuals, però en una ambientació diferent. Es tractava d'una ciutat on hi havia un rei i uns soldats que estaven a les seves ordres, també la muller d'un soldat, Lucrecia, que patia cada cop que el seu marit havia de marxar a la guerra, ja que sentia tant amor que sense ell no podia ser feliç. Quan el rei va observar l'amor que sentia Lucrecia, un amor tant pur i una dona amb tanta bondat i virtut, es va enamorar d'ella i va decidir tornar a enviar al seu marit a la guerra per tal de seduir-la, però ella, arrelada als seus principis mai va fer possible el desig del tirà. Aquí és on té lloc el conflicte, ja que el tirà, furiós per la negació de Lucrecia, la va violar. 

Partint d'aquest punt, Lucrècia no va poder ser feliç mai més fins l'arribada del seu marit, on li explicà i es clavà el punyal, dient que almenys moria feliç perquè moria entre els braços del seu home estimat. 

En aquesta tragèdia hi actuaven 5 actors, els dos protagonistes, Lucrècia i el Tirà, després en segon pla els dos soldats i la criada Júnia.  

La escenografia era molt simple, es basava en una catifa i 4 cadires rodejades de llibres. 

En la meva opinió, penso que aquesta obra requereix un mèrit molt gran, ja que penso que eren temes forts, com la violència, la injustícia, el poder, la justícia que es crea Lucrecia en el seu món interior...

Els actors van fer una bona feina, ja que deien els versos amb molta claredat i vocalitzaven molt, el to era l'adequat en cada moment, i tot i que tinguessis l'actor d'esquena, el podies sentir bé perfectament, ho tenien tot molt ben calculat. 

Per últim, el que em va agradar més va ser l'experiència de tenir els actors tan a prop, em van fer sentir que aquella obra que estaven actuant era real, sobretot, que els sentiments dels personatges eren reals per la manera que tenien d'expressar-se. 

Penso que és una obra que està molt ben feta, tot i que estigui en vers, que  de vegades pot ser una mica difícil d'entendre, podies seguir la història fàcilment. 

Jessica Vila

 

Conferència + Obra Lucrècia o Roma Lliure

Conferència sobre l'obra Lucrècia o Roma Lliure, de Sergi Marí

Divendres 29 de Novembre vam assistir a la conferència de l'obra teatral Lucrècia o Roma Lliure. Sergi Marí, el director, va situar-nos pel que fa a l'obra. Es tracta d'una obra tràgica que va ser escrita per l'autor menorquí Joan Ramis i Ramis el 1769. Va ser un dels pocs autors il·lustrats que van continuar escrivint en un segle molt confús, el s. XVIII. La companyia La Trup, per això, ha recuperat l'obra 243 anys després de la seva darrera representació i l'ha portat a l'escenari sent molt fidel als documents originals, segons ens diu el director. Explica que l'obra sencera és en apariats alexandrins, un tipus de composició poètica que dóna molta potència i molt dinamisme a l'obra, i que: '' Al principi resulta molt estrany aquesta utilització de versos alexandrins , pot ser que costi una mica d'agafar l'argument en un principi . Però si l'actuació dels actors és prou bona , i es sap jugar amb aquest tipus de composició,  finalment l'oïda s'acostuma i ens resulta música per a les orelles'' diu Sergi Marí. Fa una pinzellada també, pel que fa  al tema del teatre neoclàssic i les seves característiques, que seran vigents en l'obra. Ens referim al fet de que tota l'obra passi en un únic espai, de principi a fi, amb el mateix decorat auster. També en el fet de que l'acció ocorri en un màxim de 24 h, no més. . Va en contra, segons ens explica, de les obres que es desenvolupen en un temps més  extens que un dia .On poden apareixen escenes del futur, del passat, o en llocs diferents de l'inicial. En el teatre neoclàssic ho rebutjaran plenament, ja que, això donarà, més realisme i verosimilitut de cara a l'espectador .

Finalment , ens va parlar una mica de la història en la que es basa Lucrècia o Roma Lliure. Ens situem al 509 a.C. Roma està sota el mandat del rei tirà Tarquini el superb. El fill del tirà, el príncep, es sentirà fogosament atret per l'esposa del general Col·latí, Lucrècia, sentiment que suposarà una sèrie de fets que conclouran molt tràgicament.

Obra Lucrècia o Roma Lliure 

Dissabte 30 de Novembre, les 22:00h en punt. Ens reben els actors, vestits de blanc, tot indicant-nos on podem asseure'ns. El primer que crida l'atenció, és que el públic no està assegut on normalment hauria, sinó que es troba a l'escenari, vorejant el centre, on representa que es desenvoluparà l'acció. En l'escenari, ens trobem amb una escenografia austera, hi han quatre cadires que formen un quadrat entre elles, damunt, hi han alguns llibres .

Els actors ,s'asseuen en la última cadira de cada fila de damunt de l'escenari. El vestuari és ben senzill. Van vestits tots de blanc. Ells amb camisa i mitges, elles amb vestit. Un vestuari totalment neoclàssic sobre el que es posaran els complements que caracteritzaran als seus personatges. Les dos noies, Enka Alonso, que fa de Júnia i Queralt Albinyana que fa de Lucrècia, porten un mocador de color que els dóna el toc romà. Rodo Gener( Col·latí) i Xavier Nuñez (Brutus), porten una espècie d'armadura romana. Finalment, Josep Mercadal( el príncep) i Alvar Triay (Mànlius), porten, igual que les noies, un mocador similar.

L'obra comença. En el primer acte, apareixen els cuatre homes, Col·latí i el príncep lluiten amb les tropes romanes contra els assetjats. Ena quest acte, Col·latí expressa orgullòs l'amor que hi ha entre ell i la seva esposa.  El príncep per això, se'n riu i no s'ho acaba de creure. Finalment, arriba Lucrècia , que es llença als braços del seu espòs Col·latí , demostrant tot el que l'ha trobat a faltar durant les batalles i el molt que s'estimen. Finalment, Col·latí i Lucrècia marxen junts i desapareixen del pla.

En el segon acte, el príncep confessa al seu confident Mànlius, l'amor que sent per Lucrècia. Es troba celòs de Col·latí, el qual envia al camp de batalla. Lucrècia es sent trista i abatuda altre cop. El seu espòs marxa de nou , sense saber si tornarà, cosa que li remou l'ànima i li treu les ganes de viure.

En el tercer acte, el príncep declara el seu amor a Lucrècia, que es troba adolorida per l'absència del seu marit. El príncep intenta comprar-la , anunciant-li que si se'n va amb ell, tindrà un lloc en el tro. Ella, per això, el rebutja educadament. El venera com a fill del rei de Roma, però com a res més , ja que el seu cor és de Col·latí.

En el quart acte, la tensió augmenta. El príncep no pot entendre que Lucrècia rebutgi la seva oferta. No es sent correspost i això el fa irradiar de ràbia. Vol aconseguir  el seu amor com sigui, així que li planteja el següent: regnar o morir. Lucrècia li anuncia que sempre serà fidel, i que mai cedirà. Cosa que fa arribar al príncep al màxim grau de ràbia. Utilitza doncs, l’últim recurs que li queda: la violència i la tirania. L’acte conclou amb la violació de Lucrècia.

Finalment, el cinquè i últim acte, s’obre amb la desesperació de Lucrècia. Tot i mantenir-se fidel al seus ideals , ha estat deshonrada contra la seva voluntat. No pot tirar enrere i pateix una crisi d’identitat que la portarà al màxim grau de tristesa. Confessa  a Júnia el desig pel suïcidi.

Un cop arriba Col·latí de la batalla, es troba amb la seva esposa deshonrada, que no gosa ni mirar-lo. Ha estat deshonrada i infidel . Tot i que ella no ho ha volgut, ho ha estat i ni pot seguir al costat de Col·latí. Finalment, es suïcida, i així conclou l’obra teatral.

En definitiva, Lucrècia o Roma lliure, es tracta d’una tragèdia de gran qualitat literària que critica la tirania i la injustícia. Personalment, és una de les obres que més m’han agradat de moment. Accentuo,  l’actuació dels actors ,que aconsegueixen arribar al públic i transmetre el missatge de la història, tot i la dificultat de les composicions alexandrines.

Natàlia L.        

LA FLAUTA MÀGICA DE MOZART – Cia. Dei Furbi

LA FLAUTA MÀGICA DE MOZART – Cia. Dei Furbi

El dissabte 12 d’octubre, va venir la companyia Dei Furbi a l’ateneu de Tàrrega per a representar una adaptació de l’opera de Mozart, “La flauta màgica”.

La proposta innovadora i dinàmica que han creat, aconsegueix posar en relleu el gran teatre que hi ha en Mozart, fent-ho amb el millor instrument que tenim, el cos i la veu. Es tracta doncs, d’una obra de teatre que segueix el fil argumentatiu de l’opera original. I és una combinació, de teatre i música “a capella”, es a dir, només amb veus.

L’obra narra la història d’un príncep anomenat Pamino el qual està enamorat de la princesa Pamina. Però la mare de Pamina, li diu que accepta el casament amb la seva filla amb una condició, si la rescata del castell on està empresonada. Seguidament, en Pamino es dirigeix cap al castell on es troba la seva estimada, però es troba amb una flauta màgica, que resulta ser l’instrument que l’ajudarà a trobar-la. Durant el camí, serà acompanyat per Papagueno, que també, busca l’amor de la seva estimada. Durant l’obra, amb aquests dos personatges, els hi passen moltes coses, com per exemple, se’ls hi prohibeixen parlar amb noies, els empresonen… Però, finalment troben a les seves estimades. Es a dir, el final és feliç.

Els decorats que s’utilitzen són pocs i senzills. En el que fa a la il·luminació, és un factor molt important ja que hi han pocs decorats. Crea un ambient amb més personalitat, ja que, els utilitzen per a destacar els personatges.

Pel que fa al vestuari, es molt sorprenent al començament, ja que es senzill i estrany per a una obra com aquesta. Els personatges es presenten amb uns monos blancs i amb mascaretes. Mentres avança l’obra, els vestuaris dels personatges van canviant i s’adeqüen a l’època en que passen els fets. Cal destacar també, que els personatges bons, van vestits amb colors blancs, i els dolents amb peces de roba negres.

Sobre la meva opinió, crec que es una obra de teatre molt divertida ja que hi ha un punt d’humor molt bo i fa que l’espectacle sigui entretingut. Però, em va costar una mica seguir el fil argumentatiu, ja que no quedava prou clar el que passava en la història.

El que més em va impressionar, van ser les coreografies dels actors ja que mostraven molta dificultat i un gran esforç.

En definitiva, es un espectacle molt recomanable i divertit.

Mònica Ruiz.

La Flauta Màgica - Cia. Dei Furbi

Es tracta d'una adaptació lliure de l'òpera de Mozart 'La Flauta Màgica' que fa la Companyia Dei Furbi, sota el subtítol Variacions Dei Furbi.

Una versió de teatre i música "a cappella". És a dir, només veus. La part instrumental passa també a través de les veus i els cants dels intèrprets en unes polifonies adaptades i originals per a aquesta proposta. És una combinació, doncs, de teatre i música en la qual l'espai escènic es resol a partir de la síntesi de l'òpera de Mozart.

Muntar 'La Flauta Màgia' amb joia i delit és una de les fites de la posada en escena de la companyia Dei Furbi. S'ha utilitzat, cal destacar-ho, alguns fragments de l'obra original que s'acostumen a suprimir gairebé sempre en les representacions de l'obra. Els personatges de l'obra són per a Dei Furbi els únics miralls on poder reflectir-nos.

A lo que fa la meva opinió, crec que es un espectacle molt xulo. Una historieta de fil argumentari fàcil de seguir i molt entretinguda.

El conflicte que es crea entre els personatges és molt interessant, i és manté durant tota l'obra. 

La historieta esta basada en un tema d'amor, que es la trama principal que mou tota l'obra. Casi tots els conflictes s'acaben resolent amb el protagonista tocant la flauta. De aquí ve el nom, la flauta màgica.

Unes fades, apareixen de un món màgic, per demanar-li a Tamino, que salvi a la filla de la Reina de la Nit, i quan la salvi, la reina li entregarà la mà de Pamina per sempre.

A partir de aquí, es desenvolupa tota la historia, de com Tamino, el princep, va a buscar a la princesa Pamina. 

Durant el seu viatge al regnat de Sarastro, que es on tenen a Pamina sequestrada, fiquen com a ajudant de Pamino, el Papagueno, que no para de queixar-se perque ell també vol trobar el seu amor. Està molt sol, i ja està cansat.

Però no tarda molt a trobar a la seva Papaguena.

Tamino lluita contra Sagasta, y aconsegueix alliberar a Pamina.

La historia principal està molt ben triada i representada, amb grans veus. 

No es gens fàcil passar-te la major part del tems de l'obra cantant en soprà, així que valoro molt el esforç per part dels actors, perquè crec que es la més important de totes.

La escenografia també estava molt bé!

En conclusió, em va encantar.

Un espectacle molt xulo, per veure amb tota la família.

~ PAULA S.

VIU ESPRIU

Viu Espriu és un musical de recitacions de poemes en directe format per un baix elèctric, un violí elèctric, un piano, un joc de percussió i dos veus, una la qual canta i l’altra recita els poemes.

Cada poema interpretat es llegia per Sílvia Bel, seguidament la cantant Llúcia Vives cantava una lletra la qual feia molta referència al poema anteriorment recitat per Sílvia mentre que el pianista Carles Beltran (i segona veu esporàdicament), el violinista Ernesto Briceño, el percussionista Lautaro Rosas i el baixista Carles Grima donaven una perfecta ambientació instrumental molt empàtica i melòdica. Les lletres dels poemes parlaven sobre temes de llibertat, justícia, pau, Catalunya i també d’amor i eren cantades amb els tons de lletres d’altres cançons, una de les cançons la qual han agafat el to es ‘’Solo pienso en ti’’, de Víctor Manuel.

Personalment no m’esperava que l’espectacle m’arribés a agradar ja que desconeixia totalment el tipus d’espectacle i l’únic que m’imaginava seria unes dones recitant poesia sense més, però em va sorprendre ja que apart de que tocaven molt be els instruments, la dona recitava emfatitzant el poema i la cantant tenia una veu de qualitat, aconseguien transmetre els objectius que el poeta Salvador Espriu volia transmetre als lectors dels seus poemes, els quals eren que Catalunya tingues el respecte que es mereix i la reflexió de la mort i l’amor.

Joan Capdevila

VIU ESPRIU

CONCERT DE POEMES I CANÇONS

El concert de poemes i cançons va tenir lloc el dissabte 26 d'octubre de 2013. Va tenir lloc al teatre Ateneu, de Tàrrega. 

Van representar 29 poemes, alguns eren cantats, altres recitats. La majoria d'aquests poemes reflectien la Catalunya del moment en què Salvador Espriu escrivia poesia. Parlava d'una terra idíl·lica, d'un lloc esperançador, d'una terra lliure, on es reflecteix el benestar de tots els catalans, l'orgull de ser-ne i de lluitar per la llengua i la pàtria. 

També recitaven poemes que es basaven en temes de l'edat medieval. On es citen llocs exòtics, paisatges i personatges fantàstics, com per exemple les sirenes. 

Hi havia 6 persones sobre l'escenari: una noia que cantava poesia i una  altra que la recitava en el centre,al centre i al fons hi havia un músic que tocava la guitarra elèctrica i un músic que tocava una mena de bateria i tambors, també tenia un xilòfon, als costats, en un racó un músic que tocava un violí elèctric, en l'altre racó, el director, que a més a més tocava el piano, i en algun poema també va cantar. 

Tots els que estaven sobre l'escenari expressaven molta força i moltes ganes en l'espectacle. El pianista portant el compàs amb el peu, posava un sentiment alhora de tocar que feia l'espectacle molt més sentimental. Dic el pianista, com puc dir el guitarrista, el bateria i el violinista, tots tocaven amb moltes ganes i estaven molt concentrats, cada so que produïen el tocaven amb molta atenció. El primer lloc, eren les protagonistes de la nit, les dos noies, una que cantava molt bé, i l'altra que recitava respectant els silencis i posant un sentiment molt fort en l'hora de dir les paraules.

A més, es veia el treball en equip, tots es miraven i reien, s'escoltaven i anaven en conjunt. Quan havien de fer alguna entrada, es miraven abans de començar. Inclús quan no els tocava actuar, s'intercanviaven somriures com a símbol de que tot estava sortint bé. 

És el primer concert de poemes i cançons que he anat a veure i l'he trobat molt divertit, em va agradar escoltar els poemes, analitzar la manera que tenien de representar-los i sobretot, imaginar els poemes, escoltant el que deien, buscava una imatge del poema, que em transmetien pau i tranquil·litat. 

El poema que més em va agradar de tots era el de LA PRINCESA DEL IANG-TSÈ, aquest era cantat i també intervenia el pianista. Parlaven d'una princesa que estava trista perquè esperava el seu príncep, qui estava en una guerra.

També em va agradar ESDEVINDRÁ LA TARDA, EN LA NIT DESPERTA, TERESETA-QUE-BAIXAVA-LES-ESCALES que parlaven del pas del temps i del record.

Les veus dels cantants em van agradar molt, també la de la noia que recitava, tenia una veu suau, ni greu ni aguda. 

En quant a l'anàlisi dels que representaven les poesies, he de dir que em van commoure, van fer que m'agradés aquell espectacle. La meva idea era escoltar poesia, pensava que seria molt avorrit i que se'm faria mol llarg, però la manera en que van realitzar el treball, des del meu punt de vista és excel·lent, és més, recomano aquest espectacle. 

Jessica Vila

La Flauta màgica (Cia.Dei Furbi)

La flauta màgica de Dei Furbi, representa una adaptació lliure ‘’a capella’’ de l’última òpera de Mozart. És una combinació de teatre i música amb una gran dosi d’humor. Això si :respecta i segueix, la l’estructura bàsica de l’obra original malgrat algunes petites variacions:

Tamino, escapa a causa d’una serp gegant que el persegueix. Tot seguit,  aquest s’endinsa sese voler al regne de la reina de la nit sense saber-ho, fet que farà que pactin un acord. Tamino haurà d’alliberar a la seva filla Pamina, segrestada per Sarastro . Un cop Tamino ho aconsegueixi,  com a premi obtindrà la mà de Pamina. En la seva missió, el seu acompanyant serà Papageno, disposat a ajudar-lo a rescatat la seva estimada. No obstant, un cop arriba el regne de Sarastro es troba amb múltiples dificultats i entrebancs que a la llarga aconseguirà superar. Finalment, els dos amants s’uneixen per sempre i triomfa l’amor.

Si analitzem els personatges principals tal com apareixen en l’adaptació de Dei Furbi:

Tamino , un dels protagonistes de l’obra, és caracteritzat com a un jove molt tocat i posat que malgrat representar la figura d’heroi , sovint deixa veure mitjançant expressions o gestos la seva feblesa , el qual fa que el personatge prengui un aire bastant afeminat i també poner.

La princesa Pamina, filla de la reina de les nits, és l’altre personatge principal. És caracteritzada amb la delicadesa i dolçor propis d’una princesa i apareix com una noia molt innocent i dolça , molt vulnerable.

Papageno, l’acompanyant de viatge de Tamino i caçador d’aus, apareix com un dels personatges més còmics, innocent, divertit i també mentider en algunes ocasions. Durant l’obra s’enamorarà de la jove Papagena.

Papagena, és un personatge que de primer ens sembla que és una vella criada del castell, però que després ens deixa veure la seva real identitat, que és la d’una jove maquíssima molt compatible amb Papageno, del que s’acabarà enamorant.

La reina de la nit apareix com un personatge altiu i poderós que representa a la maldad, l’egoisme i l’obscuritat. Es serveix de les seves tres serventes, les tres dames de la Nit, que apareixen com a éssers horripilants i escandalosos però molt graciosos en l’obra.

Sarastro, representa serenitat i tranquil·litat, un home seriós el qual ha raptat a Tamina per a allunyar-la de les influencies de la seva mare.

En general, això si, els personatges tenen tots un toc molt còmic i divertit. Es tracta de personatges que interactuen entre ells d’una manera molt dinàmica i hàbil, cosa que dona molt bon ritme a la obra. L’escenari en el que es mouen té be poca escenografia i tan sols es serveixen d’un armari , una cortina i un altar. Això deixa molt espai i es força favorable  per a les coreografies. Pel que fa al seu vestuari, resulta molt minimalista i senzill, però molt visual ,clar i amb els trets justos per a accentuar la personalitat de cada personatge.

Parlant de la il·luminació i de la música, la llum s’adequa a cada moment a la perfecció, depenent del moment dramàtic que s’està desencadenant, i parlant de la música, totes les cançons són ‘ a capella’ .

Els trets més destacables de l’obra pel que fa a la meva opinió serien:

-La gran qualitat de la veu dels actors i la manera tant original d’adaptar les cançons .

-Les coreografies i la gran coordinació de tots els personatges en totes les escenes, que donen un gran dinamisme i ritme en l’obra.

Alguns altres trets que no em van agradar tant de l’obra:

-Alguns dels diàlegs entre els personatges i la seva forma d’actuar, massa exagerada i còmica pel meu gust.

- L’argument de la història

En definitiva, la definiria una obra molt treballada sobretot vocalment i coreogràficament . Molt recomanable per a tots aquells que tinguin ganes de veure una versió contemporània de la Flauta Màgica de Mozart.

Natàlia L.

La Flauta Màgica, de Mozart, per Dei Furbi

El títol de l’obra que vam tenir l’oportunitat de veure el dissabte passat és La Flauta Màgica.  Era una versió de l’opereta original de Mozart per part de la companyia de teatre Dei Furbi. El títol de l’obra és simbòlic, tenint en compte que fa referència a un símbol present en l’obra, la flauta màgica que ajuda a trobar l’amor al protagonista.

El tema de l’obra és la lluita i la sacrificació per l’amor, que ajuda a trobar la llibertat i la felicitat.

L’obra narra la història d’un príncep (Pamino) al una reina li diu que es podrà casar amb la seva filla si la rescata del castell on està empresonada. El Pamino no és un noi del que se’n puguin destacar molt les qualitats, és, més aviat, maldestre.  No obstant, per fer la travessia cap a el castell on es troba Pamina, es fa amb un objecte màgic que l’ajudarà a trobar l’amor, la flauta màgica. Durant aquest dificultós camí, serà acompanyat per Papagueno, que també, entre moltes altres coses, cerca l’amor. Durant l’obra, a aquests dos personatges els hi passaran les mil i una: els empresonaran, se’ls hi prohibirà parlar amb dones, els hi apareixeran bruixes... Però, finalment, tot i les dificultats, trobaran l’amor.

Els personatges principals són en Pamino, un príncep maldestre amb la intenció de trobar l’amor i capaç de fer el que sigui per aconseguir-lo, en Papagueno, l’acompanyant del príncep, encara més maldestre i que és molt extravertit i graciós i la Pamina, la fràgil princesa, filla de la reina del bé, que desitja desesperadament que la rescatin i poder estar, finalment, amb en Pamino. Quan parlem dels personatges secundaris ens referim a la Reina del Mal i els seus servents, que empresonen a Papagueno i el seu príncep, la Reina de Bé, que demana a en Pamino que rescati a la seva filla , a la Papaguena, que és la que esdevindrà l’amor de la vida de l’acompanyant del príncep, i a les donzelles de Pamina. Com a personatges episòdics, que només apareixen en un moment donat, trobem a les bruixes.Els personatges són bastant dinàmics, van evolucionant a mitjà que transcorre l’obra i que es van trobant a situacions difícils, assumint circumstancies que requereixen un esforç personal per superar.

L’atmosfera de l’obra, és a dir, l’ambientació, és d’allò més senzilla, tenint en comte que gairebé no s’hi utilitzen decorats: els espais es creen a partir de simples objectes com un armari metàl·lic (que representa les portes d’entrada i de sortida i, en alguna ocasió, fa de simple armari) o una cortina (se li dóna forma de cel·la on hi empresonen a Pamino i Papagueno). Hi ha una part de l’obra en que, fins i tot, els actors mateixos, formen part del decorat ja que, dos d’ells, aguantant un arc un per cada banda, formen una volta per la que hi sortirà la Reina del Mal.

La il·luminació és un factor important en l’obra, tenint en compte que té molts pocs decorats, i ens ajuda a fer jocs de llum i a donar més personalitat a l’ambient. A més, caracteritza l’espai, ja que s’utilitza de moltes formes: per destacar-ne una petita part, per amagar-ne una altra...

Quelcom que cal destacar també és el vestuari: senzill però imponent. En la primera i última escena els actors ens sorprenen apareixen amb vestits, com s’hi diguéssim aïllants, que recorden als astronautes, uns monos blancs de dalt a baix, acompanyats amb una mascareta per no intoxicar-se. Per altra banda, trobem un recurs molt utilitzat en el teatre, el fet de que les persones benèvoles i pacífiques vagin vestides de blanc, i que les dolentes i malèfiques vagin de negre. Les bruixes, van vestides amb roba molt abundant i alegre, com Papagueno, tot i que aquest només porta posat peces de color verd.

Finalment, el més destacable de tota l’obra és l’actuació, la música i les coreografies. Els actors demostren una gran professionalitat a l’hora de posar-se en els personatges que els pertany, mostren una gran naturalitat i excepcionalitat a l’hora d’expressat els sentiments i les emocions que aquests senten. A més a més, tots ells tenen més d’un paper, tenint en compte que a la companyia només són sis i s’han de repartir tots els personatges. La veu dels actors és espectacular, es nota que ha estat polidament treballada i que hi ha hagut una gran dedicació darrere, tenint en compte la seva excepcional potència i tonalitat . I, finalment, de les coreografies se n’ha de destacar la seva fluïdesa, els seus estranys moviments, i la capacitat dels actors en afrontar-la, tenint en comte que mostraven una gran capacitat física a l’hora de fer que qualsevol moviment complicadíssim semblés fàcil. Amb aquest aspecte recorda al ballet: la lleugeresa dels ballarins i el fet d’encarar tots els moviments en recorregut ascendent.

Per tant, arribem a la conclusió que hi ha hagut un gran esforç darrere d’aquesta obra, tenint en compte la coordinació, l’ambientació, el vestuari, l’actuació, la il·luminació... i que és del tot recomanable!

Altea Boix Comajuncosa

La Flauta Màgica. Variacions Dei Furbi

Aquest passat Dissabte 12 d'Octubre va venir la companyia Dei Furbi al Teatre Ateneu de Tàrrega per oferir una versió de teatre i música a capella de l'òpera de Mozart, La Flauta Màgica.

A partir del llibret de l'òpera de Mozart, aquesta companyia du a terme una obra formada per aventures que viuen els personatges cercant l'amor i la llibertat. El fil conductor de la trama es basa en la idea expressada per Mozart sobre l'afirmació de que gràcies a la música, els personatges poden estar alegres en la nit més fosca i perillosa. 

Al inici, la representació sorprén una mica, ja que no estem acostumats a veure aquest tipus d'obra amb un estil tan captivador... però poc a poc els fets dels personatges ens fan entrar a les seves històries. 

Els actors ens guien en la trama a través de les seves paraules i accions, però també ens situen al text escrit en el guió de l'obra dient-nos en el moment de l'òpera en el qual ens situem. Aquests són actors professionals que durant tota la representació actuen, ballen i canten a capella; i no només canten el text... interpreten tota l'obra sense orquestra i per tant, ells fan els instruments a partir de la seva excel.lent veu. 

Per tal d'estar en tot moment tan actius com es requeria, els actors havien de fer un previ escalfamet bastant important... destacava la seva elasticitat en tot moment, es veien molt preparats físicament per acceptar qualsevol canvi sobtat, la seva coordinació era espectacular i se'ls veia preparats. S'hi veia una perfecta creació col.lectiva. 

 Sota l'aparença d'espontanietat en la veu, també es veia reflectit el gran treball de fons. Les veus arribaven clares i concises a l'oïda, estaven modulades en molts moments. Durant la represenació havien de lligar la veu de cant amb la dels instruments, recitant també el guió, només amb les seves veus, més agudes o més greus. No semblava que els hi faltés l'aire tot i els esforços que havien de fer; cantar ballant moviments que requereixen mínim esforç físic. 

Entre ells ho havien d'haver treballat molt previament per tal de que sortís un conjunt de veus tan ben compenetrades entre elles i fos tan agradable de sentir i veure. De tant en tant algun d'ells feia un solo, que recordava a l'estil més operístic. Voldria destacar, per sobre de la interpretació i el ball, les potents veus que vaig sentir aquest passat Dissabte, alguns dels actors ja m'eren coneguts i sentir-los en directe... per mi va ser molt satisfactori. 

Destacaven les expressions dels personatges, que ens aportaven diversió i familiarització amb el personatge en sí. Respectaven bastant el públic i hi interectuaven a partir de les mateixes expressions. Ens trasmetien diversió, però l'obra en sí ja estava escrita amb molt d'humor, divertida, engrescadora, una comèdia bastant característica, amb trets semblants als de la commedia dell' arte. 

Utilitzaven un vestuari molt especial i divertit: uns "monos" blancs com de pintor, que combinen amb llum blanca que els il.lumina quan hi van, vestits blanc per exemple per la Pamina o negre per la reina... El blanc i el negre, tan amb els personatges femenins com masculins, representaven la diferencia entre el bé i el mal. Jugaven molt amb màscares.

També el decorat duia blanc i negre... Era molt simple i característic de la companyia: Tenien un armari que utilitzaven a moments per sortir i entrar d'escena d'una forma divertida i variant segons la situació de l'escena; feia de entrada al castell també, i gràcies a la seva interpretació realment ho semblava. Utilitzaven una cortina blanca que en els moments del bosc, amb diferents llums en els focos, ajudava a ser els perills del bosc... o bé un portal...

D'instruments musicals utilitzen només un aparell que donant corda en sortia música i gràcies a donar-li corda apareixia l'amor que un dels personatges cercava. El fet característic és també la posició d'un home tocant la flauta, que ens ensenyen al principi i al final de la representació, on els actors col.loquen totes les parts del cos a un lloc determinat per que soni la flauta.

Vaig veure representada una obra molt atrevida que requereix gran treball col.lectiu, amb un humor molt bó i un aire fresc i innovador. 

Iris Vergé Corbera