VIU ESPRIU

CONCERT DE POEMES I CANÇONS

El concert de poemes i cançons va tenir lloc el dissabte 26 d'octubre de 2013. Va tenir lloc al teatre Ateneu, de Tàrrega. 

Van representar 29 poemes, alguns eren cantats, altres recitats. La majoria d'aquests poemes reflectien la Catalunya del moment en què Salvador Espriu escrivia poesia. Parlava d'una terra idíl·lica, d'un lloc esperançador, d'una terra lliure, on es reflecteix el benestar de tots els catalans, l'orgull de ser-ne i de lluitar per la llengua i la pàtria. 

També recitaven poemes que es basaven en temes de l'edat medieval. On es citen llocs exòtics, paisatges i personatges fantàstics, com per exemple les sirenes. 

Hi havia 6 persones sobre l'escenari: una noia que cantava poesia i una  altra que la recitava en el centre,al centre i al fons hi havia un músic que tocava la guitarra elèctrica i un músic que tocava una mena de bateria i tambors, també tenia un xilòfon, als costats, en un racó un músic que tocava un violí elèctric, en l'altre racó, el director, que a més a més tocava el piano, i en algun poema també va cantar. 

Tots els que estaven sobre l'escenari expressaven molta força i moltes ganes en l'espectacle. El pianista portant el compàs amb el peu, posava un sentiment alhora de tocar que feia l'espectacle molt més sentimental. Dic el pianista, com puc dir el guitarrista, el bateria i el violinista, tots tocaven amb moltes ganes i estaven molt concentrats, cada so que produïen el tocaven amb molta atenció. El primer lloc, eren les protagonistes de la nit, les dos noies, una que cantava molt bé, i l'altra que recitava respectant els silencis i posant un sentiment molt fort en l'hora de dir les paraules.

A més, es veia el treball en equip, tots es miraven i reien, s'escoltaven i anaven en conjunt. Quan havien de fer alguna entrada, es miraven abans de començar. Inclús quan no els tocava actuar, s'intercanviaven somriures com a símbol de que tot estava sortint bé. 

És el primer concert de poemes i cançons que he anat a veure i l'he trobat molt divertit, em va agradar escoltar els poemes, analitzar la manera que tenien de representar-los i sobretot, imaginar els poemes, escoltant el que deien, buscava una imatge del poema, que em transmetien pau i tranquil·litat. 

El poema que més em va agradar de tots era el de LA PRINCESA DEL IANG-TSÈ, aquest era cantat i també intervenia el pianista. Parlaven d'una princesa que estava trista perquè esperava el seu príncep, qui estava en una guerra.

També em va agradar ESDEVINDRÁ LA TARDA, EN LA NIT DESPERTA, TERESETA-QUE-BAIXAVA-LES-ESCALES que parlaven del pas del temps i del record.

Les veus dels cantants em van agradar molt, també la de la noia que recitava, tenia una veu suau, ni greu ni aguda. 

En quant a l'anàlisi dels que representaven les poesies, he de dir que em van commoure, van fer que m'agradés aquell espectacle. La meva idea era escoltar poesia, pensava que seria molt avorrit i que se'm faria mol llarg, però la manera en que van realitzar el treball, des del meu punt de vista és excel·lent, és més, recomano aquest espectacle. 

Jessica Vila

La Flauta màgica (Cia.Dei Furbi)

La flauta màgica de Dei Furbi, representa una adaptació lliure ‘’a capella’’ de l’última òpera de Mozart. És una combinació de teatre i música amb una gran dosi d’humor. Això si :respecta i segueix, la l’estructura bàsica de l’obra original malgrat algunes petites variacions:

Tamino, escapa a causa d’una serp gegant que el persegueix. Tot seguit,  aquest s’endinsa sese voler al regne de la reina de la nit sense saber-ho, fet que farà que pactin un acord. Tamino haurà d’alliberar a la seva filla Pamina, segrestada per Sarastro . Un cop Tamino ho aconsegueixi,  com a premi obtindrà la mà de Pamina. En la seva missió, el seu acompanyant serà Papageno, disposat a ajudar-lo a rescatat la seva estimada. No obstant, un cop arriba el regne de Sarastro es troba amb múltiples dificultats i entrebancs que a la llarga aconseguirà superar. Finalment, els dos amants s’uneixen per sempre i triomfa l’amor.

Si analitzem els personatges principals tal com apareixen en l’adaptació de Dei Furbi:

Tamino , un dels protagonistes de l’obra, és caracteritzat com a un jove molt tocat i posat que malgrat representar la figura d’heroi , sovint deixa veure mitjançant expressions o gestos la seva feblesa , el qual fa que el personatge prengui un aire bastant afeminat i també poner.

La princesa Pamina, filla de la reina de les nits, és l’altre personatge principal. És caracteritzada amb la delicadesa i dolçor propis d’una princesa i apareix com una noia molt innocent i dolça , molt vulnerable.

Papageno, l’acompanyant de viatge de Tamino i caçador d’aus, apareix com un dels personatges més còmics, innocent, divertit i també mentider en algunes ocasions. Durant l’obra s’enamorarà de la jove Papagena.

Papagena, és un personatge que de primer ens sembla que és una vella criada del castell, però que després ens deixa veure la seva real identitat, que és la d’una jove maquíssima molt compatible amb Papageno, del que s’acabarà enamorant.

La reina de la nit apareix com un personatge altiu i poderós que representa a la maldad, l’egoisme i l’obscuritat. Es serveix de les seves tres serventes, les tres dames de la Nit, que apareixen com a éssers horripilants i escandalosos però molt graciosos en l’obra.

Sarastro, representa serenitat i tranquil·litat, un home seriós el qual ha raptat a Tamina per a allunyar-la de les influencies de la seva mare.

En general, això si, els personatges tenen tots un toc molt còmic i divertit. Es tracta de personatges que interactuen entre ells d’una manera molt dinàmica i hàbil, cosa que dona molt bon ritme a la obra. L’escenari en el que es mouen té be poca escenografia i tan sols es serveixen d’un armari , una cortina i un altar. Això deixa molt espai i es força favorable  per a les coreografies. Pel que fa al seu vestuari, resulta molt minimalista i senzill, però molt visual ,clar i amb els trets justos per a accentuar la personalitat de cada personatge.

Parlant de la il·luminació i de la música, la llum s’adequa a cada moment a la perfecció, depenent del moment dramàtic que s’està desencadenant, i parlant de la música, totes les cançons són ‘ a capella’ .

Els trets més destacables de l’obra pel que fa a la meva opinió serien:

-La gran qualitat de la veu dels actors i la manera tant original d’adaptar les cançons .

-Les coreografies i la gran coordinació de tots els personatges en totes les escenes, que donen un gran dinamisme i ritme en l’obra.

Alguns altres trets que no em van agradar tant de l’obra:

-Alguns dels diàlegs entre els personatges i la seva forma d’actuar, massa exagerada i còmica pel meu gust.

- L’argument de la història

En definitiva, la definiria una obra molt treballada sobretot vocalment i coreogràficament . Molt recomanable per a tots aquells que tinguin ganes de veure una versió contemporània de la Flauta Màgica de Mozart.

Natàlia L.

La Flauta Màgica, de Mozart, per Dei Furbi

El títol de l’obra que vam tenir l’oportunitat de veure el dissabte passat és La Flauta Màgica.  Era una versió de l’opereta original de Mozart per part de la companyia de teatre Dei Furbi. El títol de l’obra és simbòlic, tenint en compte que fa referència a un símbol present en l’obra, la flauta màgica que ajuda a trobar l’amor al protagonista.

El tema de l’obra és la lluita i la sacrificació per l’amor, que ajuda a trobar la llibertat i la felicitat.

L’obra narra la història d’un príncep (Pamino) al una reina li diu que es podrà casar amb la seva filla si la rescata del castell on està empresonada. El Pamino no és un noi del que se’n puguin destacar molt les qualitats, és, més aviat, maldestre.  No obstant, per fer la travessia cap a el castell on es troba Pamina, es fa amb un objecte màgic que l’ajudarà a trobar l’amor, la flauta màgica. Durant aquest dificultós camí, serà acompanyat per Papagueno, que també, entre moltes altres coses, cerca l’amor. Durant l’obra, a aquests dos personatges els hi passaran les mil i una: els empresonaran, se’ls hi prohibirà parlar amb dones, els hi apareixeran bruixes... Però, finalment, tot i les dificultats, trobaran l’amor.

Els personatges principals són en Pamino, un príncep maldestre amb la intenció de trobar l’amor i capaç de fer el que sigui per aconseguir-lo, en Papagueno, l’acompanyant del príncep, encara més maldestre i que és molt extravertit i graciós i la Pamina, la fràgil princesa, filla de la reina del bé, que desitja desesperadament que la rescatin i poder estar, finalment, amb en Pamino. Quan parlem dels personatges secundaris ens referim a la Reina del Mal i els seus servents, que empresonen a Papagueno i el seu príncep, la Reina de Bé, que demana a en Pamino que rescati a la seva filla , a la Papaguena, que és la que esdevindrà l’amor de la vida de l’acompanyant del príncep, i a les donzelles de Pamina. Com a personatges episòdics, que només apareixen en un moment donat, trobem a les bruixes.Els personatges són bastant dinàmics, van evolucionant a mitjà que transcorre l’obra i que es van trobant a situacions difícils, assumint circumstancies que requereixen un esforç personal per superar.

L’atmosfera de l’obra, és a dir, l’ambientació, és d’allò més senzilla, tenint en comte que gairebé no s’hi utilitzen decorats: els espais es creen a partir de simples objectes com un armari metàl·lic (que representa les portes d’entrada i de sortida i, en alguna ocasió, fa de simple armari) o una cortina (se li dóna forma de cel·la on hi empresonen a Pamino i Papagueno). Hi ha una part de l’obra en que, fins i tot, els actors mateixos, formen part del decorat ja que, dos d’ells, aguantant un arc un per cada banda, formen una volta per la que hi sortirà la Reina del Mal.

La il·luminació és un factor important en l’obra, tenint en compte que té molts pocs decorats, i ens ajuda a fer jocs de llum i a donar més personalitat a l’ambient. A més, caracteritza l’espai, ja que s’utilitza de moltes formes: per destacar-ne una petita part, per amagar-ne una altra...

Quelcom que cal destacar també és el vestuari: senzill però imponent. En la primera i última escena els actors ens sorprenen apareixen amb vestits, com s’hi diguéssim aïllants, que recorden als astronautes, uns monos blancs de dalt a baix, acompanyats amb una mascareta per no intoxicar-se. Per altra banda, trobem un recurs molt utilitzat en el teatre, el fet de que les persones benèvoles i pacífiques vagin vestides de blanc, i que les dolentes i malèfiques vagin de negre. Les bruixes, van vestides amb roba molt abundant i alegre, com Papagueno, tot i que aquest només porta posat peces de color verd.

Finalment, el més destacable de tota l’obra és l’actuació, la música i les coreografies. Els actors demostren una gran professionalitat a l’hora de posar-se en els personatges que els pertany, mostren una gran naturalitat i excepcionalitat a l’hora d’expressat els sentiments i les emocions que aquests senten. A més a més, tots ells tenen més d’un paper, tenint en compte que a la companyia només són sis i s’han de repartir tots els personatges. La veu dels actors és espectacular, es nota que ha estat polidament treballada i que hi ha hagut una gran dedicació darrere, tenint en compte la seva excepcional potència i tonalitat . I, finalment, de les coreografies se n’ha de destacar la seva fluïdesa, els seus estranys moviments, i la capacitat dels actors en afrontar-la, tenint en comte que mostraven una gran capacitat física a l’hora de fer que qualsevol moviment complicadíssim semblés fàcil. Amb aquest aspecte recorda al ballet: la lleugeresa dels ballarins i el fet d’encarar tots els moviments en recorregut ascendent.

Per tant, arribem a la conclusió que hi ha hagut un gran esforç darrere d’aquesta obra, tenint en compte la coordinació, l’ambientació, el vestuari, l’actuació, la il·luminació... i que és del tot recomanable!

Altea Boix Comajuncosa

La Flauta Màgica. Variacions Dei Furbi

Aquest passat Dissabte 12 d'Octubre va venir la companyia Dei Furbi al Teatre Ateneu de Tàrrega per oferir una versió de teatre i música a capella de l'òpera de Mozart, La Flauta Màgica.

A partir del llibret de l'òpera de Mozart, aquesta companyia du a terme una obra formada per aventures que viuen els personatges cercant l'amor i la llibertat. El fil conductor de la trama es basa en la idea expressada per Mozart sobre l'afirmació de que gràcies a la música, els personatges poden estar alegres en la nit més fosca i perillosa. 

Al inici, la representació sorprén una mica, ja que no estem acostumats a veure aquest tipus d'obra amb un estil tan captivador... però poc a poc els fets dels personatges ens fan entrar a les seves històries. 

Els actors ens guien en la trama a través de les seves paraules i accions, però també ens situen al text escrit en el guió de l'obra dient-nos en el moment de l'òpera en el qual ens situem. Aquests són actors professionals que durant tota la representació actuen, ballen i canten a capella; i no només canten el text... interpreten tota l'obra sense orquestra i per tant, ells fan els instruments a partir de la seva excel.lent veu. 

Per tal d'estar en tot moment tan actius com es requeria, els actors havien de fer un previ escalfamet bastant important... destacava la seva elasticitat en tot moment, es veien molt preparats físicament per acceptar qualsevol canvi sobtat, la seva coordinació era espectacular i se'ls veia preparats. S'hi veia una perfecta creació col.lectiva. 

 Sota l'aparença d'espontanietat en la veu, també es veia reflectit el gran treball de fons. Les veus arribaven clares i concises a l'oïda, estaven modulades en molts moments. Durant la represenació havien de lligar la veu de cant amb la dels instruments, recitant també el guió, només amb les seves veus, més agudes o més greus. No semblava que els hi faltés l'aire tot i els esforços que havien de fer; cantar ballant moviments que requereixen mínim esforç físic. 

Entre ells ho havien d'haver treballat molt previament per tal de que sortís un conjunt de veus tan ben compenetrades entre elles i fos tan agradable de sentir i veure. De tant en tant algun d'ells feia un solo, que recordava a l'estil més operístic. Voldria destacar, per sobre de la interpretació i el ball, les potents veus que vaig sentir aquest passat Dissabte, alguns dels actors ja m'eren coneguts i sentir-los en directe... per mi va ser molt satisfactori. 

Destacaven les expressions dels personatges, que ens aportaven diversió i familiarització amb el personatge en sí. Respectaven bastant el públic i hi interectuaven a partir de les mateixes expressions. Ens trasmetien diversió, però l'obra en sí ja estava escrita amb molt d'humor, divertida, engrescadora, una comèdia bastant característica, amb trets semblants als de la commedia dell' arte. 

Utilitzaven un vestuari molt especial i divertit: uns "monos" blancs com de pintor, que combinen amb llum blanca que els il.lumina quan hi van, vestits blanc per exemple per la Pamina o negre per la reina... El blanc i el negre, tan amb els personatges femenins com masculins, representaven la diferencia entre el bé i el mal. Jugaven molt amb màscares.

També el decorat duia blanc i negre... Era molt simple i característic de la companyia: Tenien un armari que utilitzaven a moments per sortir i entrar d'escena d'una forma divertida i variant segons la situació de l'escena; feia de entrada al castell també, i gràcies a la seva interpretació realment ho semblava. Utilitzaven una cortina blanca que en els moments del bosc, amb diferents llums en els focos, ajudava a ser els perills del bosc... o bé un portal...

D'instruments musicals utilitzen només un aparell que donant corda en sortia música i gràcies a donar-li corda apareixia l'amor que un dels personatges cercava. El fet característic és també la posició d'un home tocant la flauta, que ens ensenyen al principi i al final de la representació, on els actors col.loquen totes les parts del cos a un lloc determinat per que soni la flauta.

Vaig veure representada una obra molt atrevida que requereix gran treball col.lectiu, amb un humor molt bó i un aire fresc i innovador. 

Iris Vergé Corbera