El títol de l’obra que vam tenir
l’oportunitat de veure el dissabte passat és La Flauta Màgica. Era una
versió de l’opereta original de Mozart per part de la companyia de teatre Dei
Furbi. El títol de l’obra és simbòlic, tenint en compte que fa referència a un
símbol present en l’obra, la flauta màgica que ajuda a trobar l’amor al
protagonista.
El tema de l’obra és la lluita i
la sacrificació per l’amor, que ajuda a trobar la llibertat i la felicitat.
L’obra narra la història d’un príncep
(Pamino) al una reina li diu que es podrà casar amb la seva filla si la rescata
del castell on està empresonada. El Pamino no és un noi del que se’n puguin
destacar molt les qualitats, és, més aviat, maldestre. No obstant, per fer la travessia cap a el
castell on es troba Pamina, es fa amb un objecte màgic que l’ajudarà a trobar l’amor,
la flauta màgica. Durant aquest dificultós camí, serà acompanyat per Papagueno,
que també, entre moltes altres coses, cerca l’amor. Durant l’obra, a aquests
dos personatges els hi passaran les mil i una: els empresonaran, se’ls hi
prohibirà parlar amb dones, els hi apareixeran bruixes... Però, finalment, tot
i les dificultats, trobaran l’amor.
Els personatges principals són en
Pamino, un príncep maldestre amb la intenció de trobar l’amor i capaç de fer el
que sigui per aconseguir-lo, en Papagueno, l’acompanyant del príncep, encara
més maldestre i que és molt extravertit i graciós i la Pamina, la fràgil
princesa, filla de la reina del bé, que desitja desesperadament que la rescatin
i poder estar, finalment, amb en Pamino. Quan parlem dels personatges
secundaris ens referim a la Reina del Mal i els seus servents, que empresonen a
Papagueno i el seu príncep, la Reina de Bé, que demana a en Pamino que rescati
a la seva filla , a la Papaguena, que és la que esdevindrà l’amor de la vida de
l’acompanyant del príncep, i a les donzelles de Pamina. Com a personatges
episòdics, que només apareixen en un moment donat, trobem a les bruixes.Els
personatges són bastant dinàmics, van evolucionant a mitjà que transcorre l’obra
i que es van trobant a situacions difícils, assumint circumstancies que
requereixen un esforç personal per superar.
L’atmosfera de l’obra, és a dir,
l’ambientació, és d’allò més senzilla, tenint en comte que gairebé no s’hi
utilitzen decorats: els espais es creen a partir de simples objectes com un
armari metàl·lic (que representa les portes d’entrada i de sortida i, en alguna
ocasió, fa de simple armari) o una cortina (se li dóna forma de cel·la on hi empresonen
a Pamino i Papagueno). Hi ha una part de l’obra en que, fins i tot, els actors
mateixos, formen part del decorat ja que, dos d’ells, aguantant un arc un per
cada banda, formen una volta per la que hi sortirà la Reina del Mal.
La il·luminació és un factor
important en l’obra, tenint en compte que té molts pocs decorats, i ens ajuda a
fer jocs de llum i a donar més personalitat a l’ambient. A més, caracteritza l’espai,
ja que s’utilitza de moltes formes: per destacar-ne una petita part, per
amagar-ne una altra...
Quelcom que cal destacar també és
el vestuari: senzill però imponent. En la primera i última escena els actors
ens sorprenen apareixen amb vestits, com s’hi diguéssim aïllants, que recorden
als astronautes, uns monos blancs de dalt a baix, acompanyats amb una mascareta
per no intoxicar-se. Per altra banda, trobem un recurs molt utilitzat en el
teatre, el fet de que les persones benèvoles i pacífiques vagin vestides de
blanc, i que les dolentes i malèfiques vagin de negre. Les bruixes, van vestides
amb roba molt abundant i alegre, com Papagueno, tot i que aquest només porta
posat peces de color verd.
Finalment, el més destacable de
tota l’obra és l’actuació, la música i les coreografies. Els actors demostren
una gran professionalitat a l’hora de posar-se en els personatges que els pertany,
mostren una gran naturalitat i excepcionalitat a l’hora d’expressat els
sentiments i les emocions que aquests senten. A més a més, tots ells tenen més
d’un paper, tenint en compte que a la companyia només són sis i s’han de
repartir tots els personatges. La veu dels actors és espectacular, es nota que
ha estat polidament treballada i que hi ha hagut una gran dedicació darrere,
tenint en compte la seva excepcional potència i tonalitat . I, finalment, de
les coreografies se n’ha de destacar la seva fluïdesa, els seus estranys
moviments, i la capacitat dels actors en afrontar-la, tenint en comte que
mostraven una gran capacitat física a l’hora de fer que qualsevol moviment
complicadíssim semblés fàcil. Amb aquest aspecte recorda al ballet: la
lleugeresa dels ballarins i el fet d’encarar tots els moviments en recorregut
ascendent.
Per tant, arribem a la conclusió
que hi ha hagut un gran esforç darrere d’aquesta obra, tenint en compte la
coordinació, l’ambientació, el vestuari, l’actuació, la il·luminació... i que
és del tot recomanable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada