LUCRÈCIA O ROMA LLIURE

Lucrècia és una obra de teatre del neoclassicisme català, de caràcter tràgic escrita l'any 1769 per l'autor menorquí Joan Ramis i Ramis, representant del neoclassicisme català (escrivint-la quan tenia tan sòls vint-i-tres anys). L’argument de l’obra es centra amb els temes com el poder, l’honor, la traïció i l’amor, situant-nos a l’any 509 aC.

L’obra comença amb la victòria militar romana del general Col·latí i la felicitació de Lucrècia davant d’aquest succés, en aquest moment els dos es declaren l’amor que senten l’un per l’altre. Però es veu que el príncep Tarquini també està enamorat de Lucrècia i confessa els seus sentiments amorosos a Mànlius i decideix enviar a Col·latí a lluitar per a que així pugui aprofitar per seduir a Lucrècia. Col·latí i Lucrècia es s’acomiaden i Col·latí marxa a la guerra, deixant a Lucrècia trista per por a que no torni. El príncep, aprofitant que no hi ha el general Col·latí declara el seu amor a Lucrècia oferint-li convertir-la en reina junt amb ell, però ella rebutja aquest amor per l’amor que sent cap a Col·latí.

Aquesta decisió fa que el príncep s’enfadi fins a tal punt d’abusar del seu poder per a aconseguir a Lucrècia, amenaçant-la dient-li que si no accepta casar-se amb ell i estimar-lo la mataria. No obstant això, Lucrècia contesta negativament la proposta del príncep fent-lo enfadar encara més, i com que el príncep té un caràcter que no suporta perdre viola a Lucrècia, fent-la sentir deshonesta, frustrada i trista fins a tal punt que li diu a Júnia, la seva confident, que es suïcidarà. Al arribar Col·latí de la guerra, li pregunta a la seva estimada perquè està així de trista i li explica lo succés amb el príncep i al no poder aguantar la seva crisi mental es suïcida clavant-se ella mateixa una espasa.

El que més m’ha caracteritzat d’aquesta obra és que el públic apart de poder assentar-se a les butaques es podia assentar a l’escenari, es a dir, al voltant de l’espai escènic situant les cadires fent com una mena de quadrat sense tapar la part davantera que dóna al públic, cosa que el redueix de dimensions però que afavoreix a diferents punts de visió de l’obra i a la sonoritat, ja que els actors estaven més a prop de nosaltres. La il·luminació era vertical, donant així contrastos que donen un tret dramàtic als personatges i en les parts dels monòlegs de Lucrècia es baixava la intensitat de la llum donant encara més dramatisme a l’escena.

En parts de tensió hi havia música que donava un ambient encara més dramàtic a l’obra, com en la part que el príncep s’enfada amb Lucrècia pel seu rebuig o en la mort de Lucrècia.

Personalment l’obra m’ha agradat pel seu argument i per la interpretació dels actors, ja que era molt bona, però havien parts com en alguns monòlegs que em perdia una mica pel vocabulari que utilitzaven i la manera de dir les coses ja que no he vist moltes obres que utilitzin una manera de parlar així però tot i això m’ha agradat i la recomanaria.

Joan Capdevila