LUCRÈCIA O ROMA LLIURE

L’obra fou escrita per Joan Ramis i Ramis l’any 1769, i és considerada una de les primeres obres teatrals escrites en català. Es tracta d’una tragèdia clàssica que pertany al moviment del neoclàssic. Tal obra ha influenciat a autors com Shakespeare, Rousseau o Moratín i, tot i que hi ha hagut diverses “Lucrècies” en la literatura catalana, la de l’autor mallorquí fou la més reeixida i antiga. La versió del 2013 ha estat dirigida per Sergi Mari i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alsonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay.

El títol es tracta d’un nom literal ja que fa referència i al·ludeix a un personatge de la obra, Lucrècia, que és una esposa que es veu immersa en una prova per part del seu marit i els seus companys que la porta a diverses complicacions. L’argument d’aquesta peça teatral es podria dividir en tres parts: la introducció, el desenvolupament i el desenllaç.

En primer lloc trobem la introducció o la exposició, que és la que ens presenta els personatges i ens explica breument la prova que donarà pas al conflicte de l’obra. La prova en que Lucrècia és sotmesa per part del seu marit i els seus companys consta de deixar-la sola una nit, en la que ella podrà fer el que més desitgi, tot i que, sense saber-ho, estarà vigilada en tot moment. L’objectiu de tal experiment és mostrar als companys del marit de Lucrècia la virtut d’aquesta i la seva passió, espera i amor per el seu marit, sovint absent. L’esposa del Príncep, també fou sotmesa en aquesta prova, i el resultat va ser que la van interrompre en mig d’una gran orgia, motiu pel que el Príncep havia deixat de creure en la virtuositat, la bondat, la innocència i la fidelitat de les dones. No obstant, després de la reacció de Lucrècia davant d’aquest fet, el Príncep es quedarà admirat per la virtuositat de Lucrècia i la voldrà fer seva.

En el desenvolupament, el Príncep cau rendit als peus de Lucrècia, i està disposat a fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir el seu amor. Tot i això, ella el rebutjarà una i altra vegada, indignada per la traïció que veu que li fa al seu marit, un dels seus millors amics. El Príncep és advertit per el seu acompanyant de que deixi a Lucrècia seguir el seu camí, li anuncia i li recorda que ella està enamoradíssima del seu marit, fins al punt de ser capaç de donar la seva vida per a ell, i que ell no hi pot fer res al respecte, que mai podrà aniquilar el fort i immòbil sentiment apassionat de la fidel esposa.

Al desenllaç, el Príncep torna a parlar a Lucrècia del seu amor per ella, però torna a ser rebutjat per el seu amor platònic. Degut a aquest fet es veu obligat a forçar a la fidel esposa, acció de la que ella se n’intenta escapar desesperadament, tot i que finalment no ho aconsegueix. Com a conseqüència ens trobem a una Lucrècia totalment destorçada i desesperada, una desesperació que la porta a suïcidar-se just en el moment en el que arriba el seu amat espòs per poder-se morir als braços de la persona que més estima. Collatinus, és a dir, el seu marit jura venjança amb el mateix punyal amb el que la seva dona es va treure la vida.

El tema de la obra, per tant, és l’amor passional, tant el que sent Lucrècia per Collatinus, que es tracta d’un amor recíproc, com el que sent el Príncep per la protagonista, cas en el que no és correspost i acaba amb la destrucció de la amada. És a dir, parlem d’un conflicte en el que podríem dir que s’hi enfronten el bé, la forma correcta d’actuar i tractar a les persones i el mal, els capricis i el fet de deixar-se portar pels desitjos i no per la raó.

Els personatges que trobem a l’obra són sis: en primer lloc trobem a Lucrècia, una dona que té un sol motiu per a viure, el seu marit, Collatinus, un altre personatge que sent una gran passió per la seva dona i no desitja res més que la seva presència, tot i que en pot gaudir en molt poques ocasions ja que el seu ofici el porta sovint a fora de la ciutat. Lucrècia sempre va acompanyada per la més fidel de les seves dames, així com el seu home, que sempre és aconsellat per un dels seus cavallers. Finalment trobem a el Príncep, un personatge retorçat, vil i cruel, que destrueix la unida parella de la que hem parlat anteriorment i que sempre va amb el ser servidor, que és qui l’avisa de que no intenti manipular els sentiments de Lucrècia ja que no ho aconseguirà. No es mostren gaire caracteritzats els protagonistes de l’obra, sinó que tots mostren una peça de roba “base”, en el cas de les dones es tracta d’un vestit de tirants blanc fins als peus i en el dels homes d’uns pantalons i una camisa de màniga llarga blancs, que combinen amb una peça que els identifica una mica més, com un mantell o una cuirassa.

La posada en escena d’aquesta versió de Lucrècia o Roma lliure es força peculiar: no es tracta de la utilització típica de l’espai en el teatre, és a dir, el públic no s’asseu només a les butaques situades al davant de l’escenari, sinó que l’espai escènic està envoltat per cadires que inclouen al públic a l’escenari, cosa que provoca una proximitat entre els espectadors i els actors i actrius i un intercanvi de mirades i gestos que poden arribar a intimidar al públic ja que els actors, en moltes ocasions, es dirigeixen directament a ells. A més a més, es tracta d’un espai totalment senzill que no gaudeix d’una escenografia molt treballada, però tampoc ho necessita: la decoració que mostra l’escenari és una simple catifa sobre la que se situen quatre cadires sobre les que hi trobem una pila de llibres. L’escenografia va desmuntant-se durant el transcurs de l’obra, per acabar amb alguna cadira tombada i  molts llibres  escampats per terra.

L’actuació per part tant dels protagonistes com dels personatges secundaris és espectacular, motiu pel que ja val la pena anar a veure l’obra totalment recomanable, posa la pell de gallina en diverses ocasions. L’explícita forma d’expressar els sentiments dels personatges dels actors ens sorprèn una vegada darrere l’altre. No obstant, cal remarcar l’actuació de l’actriu que fa de Lucrècia, Queralt Albinyana, sobre tot en les escenes més tràgiques i dramàtiques, que deixa al públic bocabadat i fascinat.

Altea Boix Comajuncosa