El 16 de desembre de 2011, al teatre Ateneu si preparava algo important, una cosa que atrauria a públic a veure-ho. Uns nois de escèniques estaven assajant dia i nit l'obra nomenada "Els Fantàsticks", i aquell dia tocava representar-la davant una quantitat de persones acceptable, algunes persones eren familiars o coneguts, i altres gent que no havies vist en la teva vida.
Dies anteriors només de pensar-hi ja m'agafava nervis a l'estòmac, eren com a pesigolles.
Dit i fet, el dia va arribar, com era d'esperar. El matí el vam passar assajant i la tarda a partir de les 18h vam parar i vam començar a concentrar-nos i a maquillar-nos. Va passar el temps i van arribar les 21h, l'hora clau, l'hora on començava l'espectacle.
Abans de sortir estava bastant nerviós, i amb una gran por a equivocar-me, però, la veritat no entenc el perquè, ja que, em sabia el text de pe a pa.
Al començant varen ser uns moments incòmodes, fins que vaig dir les meves primeres paraules que em vaig començar a ficar a to.
El temps anava passant i tenia ganes de estar sempre a escena i no a darrera.
Hi havia escenes complicades com per exemple la del petó, que al cap i a la fi, va costar, però amb una mica d'esforç tot s'aconsegueix.
L'obra va finalitzar, i, que en cal dir?
Trobo que va sortir bastant bé, clar que, s'ha de millorar molt, queda un gran camí per endavant.
El que més em va agradar es sentir els aplaudiments i veure que la gent reía amb l'obra i després anar a saludar els meus éssers estimats i més preciats. I gent que em felicitiva i que deia que havia sortit molt bé i s'ho havien passat fenomenal. Tot això, després del treball i els mesos que hi hem estat implicats, t'ompla molt i es una sensació de victòria, una sensació molt bufona que sempre t'agrada repetir i mai t'en canses.
Roger López
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada