PENÉLOPE, de Pepa Plana

L’obra narra la història d’una pallassa amb un amor no correspost. Quan aquest li mostra el seu rebuig amb una carta, ella en teatralitza l’escriptura i en magnifica el contingut imaginant-se que el seu amor, a qui anomena Aquil·les, ha hagut de marxar per tal de participar a la guerra de Troia. A partir d’aquí, Penélope, el nom que s’atribueix la pallassa, construeix el seu món i la seva història imaginària per tal de fer allò que té lo més bonic possible.

A l’obra només hi trobem una actriu, la Pepa Plana. No obstant això, la peça teatral introdueix molt més personatges. La protagonista és la Penélope, una noia infantil que s’evadeix del món real per refugiar-se al seu ric imaginari on crea el seu propi món a partir de la seva fantasia interior. També tenim a la criada de la protagonista, una vella que la pròpia pallassa s’imagina per fer la seva vida més glamurosa, tot i que la dóna ho és molt poc tenint en compte que està mig sorda i que li costa molt fer la seva feina. També tenim a l’Aquil·les, l’amor no correspost de Penélope a partir del que ella crea tota la fantàstica història. Finalment, trobem a un ésser més a l’imaginari de la protagonista: la seva mascota, a la que ella mateixa dóna vida.

L’escenografia de l’obra és d’allò més bonica i agradable, consta d’una simple màquina de cosí amb la que la pallassa trença el fil que utilitzarà després per a fer dibuixos que explicaran el seu món interior en una mena de pancartes construïdes a partir de fils que aguanten els dibuixos. Al costat d’això trobem una porta que representa la de l’estança de Penélope, amb una bústia al davant que dóna molt joc a l’obra tenint en compte que és on rep les cartes d’Aquil·les i amb la que introdueix alguns trucs de màgia que surten al llarg de l’espectacle. La il·luminació està cuidada minuciosament i s’utilitza per crear alguns efectes com la nit o l’espectacularitat i brillantor que després algun personatge.

L’actuació de la pallassa és excel·lent, amb un simple gest ens transmet tot allò que envaeix el seu interior i és capaç d’explicar-nos amb molt poques paraules tota una història. És divertida i graciosa. Tot i això, pel meu gust, el ritme de l’obra va ser una mica repetitiu i lent, cosa que, amb el temps al llarg de l’obra, li prenia valor i l’emoció del primer moment.

Altea Boix Comajuncosa