RENT

Una vegada més tornem a pujar a sobre d'un escenari, tornem a compartir moments especials i tornem a demostrar que si som un grup unit,  tot ens surt molt millor. 

Arriba el moment de la veritat, el moment en el qual podem demostrar el que podem arribar a fer, sense deixar que els nervis influeixin en el resultat. En la meva opinió,  crec que les coreografies no van sortir del tot bé, ja que en el primer pas els tacons em van jugar una mala passada, en canvi, en la segona sortida em vaig canviar el calçat i crec que ho vaig fer millor. En el meu cas, els nervis únicament van influir en la escena en la que sortia amb el David, ja que em feia una mica de por caure a l'hora de pujar a sobre de la plataforma amb els tacons. Aquest inconvenient no va afectar-me en aquells moments, ja que vaig actuar amb confiança i amb l'ajuda del meu company David que m’ajudava a baixar de la plataforma amb seguretat. 

Crec que ha sigut una de les obres que més em gaudit, amb cançons molt especials, balls i companys nous. Espero que la pròxima encara surti molt millor. 

Nadine

Rent

No se per on començar a valorar aquesta experiència, sincerament al principi l'obra no em va cridar l'atenció ni em transmetia res especial. A mesura que van anar passant els assajos i la cosa anava agafant forma vaig començar a veure Rent d'una altra manera, penso que el meu personatge al principi em va costar, però finalment jo crec que vaig connectar tot el que vaig poder amb aquest, i vaig disfrutar de l'actuació com mai havia fet. Respecte a les dos representacions en general jo mai quedo satisfet 100% però en aquest cas no em va importar, ja que l'esforç per part de tots es va veure reflectit a l'escenari. En la primera actuació sense donar-me compte m'he la vaig prendre com un assaig, pràcticament no estava nerviós, cosa estranya en mi, vaig pensar que a la tarda em passaria el mateix però minuts abans de sortir no tocava de peus a terra, el fet de mirar entre el teló i veure un públic bastant generós i sentir tota l'adrenalina acumulada en els actors i actrius em va posar dels nervis, però nervis bons que en veritat aquestes sensacions són les que m'impulsen a fer aquestes coses. A mesura que arribavem al final estava content però en part hem sentia frustrat per el fet de que la feina ja estava feta i acabada i no volia que s'acabes. Finalment vaig quedar molt content al veure com aquesta història havia arribat als espectadors i això es la segona cosa per la que faig teatre, per el fet de emocionar a un públic amb els meus sentiments o paraules, fer-los disfrutar i jo amb ells.
Rent a sigut una experiència que mai oblidaré i m'ha fer aprendre
moltes coses i tenir ganes de més, si tenia algun dubte respecte al que vull ara i en futur sincerament a desaparegut.

Visca la vie boheme!

Jon Arrizabalaga Castillo.

RENT

Rent és un musical rock amb música i lletres de Jonathan Larson, basat en l'òpera La bohème, de Giacomo Puccini. Narra la història d'un grup de joves pobres, artistes i músics intentant sobreviure i crear al Lower East Side de Nova York als floreixents dies del bohemi Alphabet City, sota l'ombra de la SIDA.

el passat 13 de desembre, nosaltres ( alumnes de primer i segont de l'escola ondara) vam representar l'obra i va ser una gran experiencia, una mes a la llista,la sensacio de dubtar en els ultims moments i coses aixi es unica i irrepetibles tan de bo es tornes a repeti aquesta obra. 

cal dir, i agrair que  tot aixo a estat capas a la Marta Agusti que n'ha seigut la directora i a fet el possible per que sortis.

 

david mora

RENT!

El que em va agradar molt del dia abans de l’estrena, el dia en que, per fi, vam anar a l’Ateneu a assajar ja per últimes vegades, va ser l’ambient. No se si existia o no, però jo vaig notar un canvi bastant gran en l’actitud de tothom, incloent-me a mi. Semblava que, pel simple fet d’estar al mateix teatre, ens animéssim i ens motivéssim més, que ens veiéssim obligats a fer-ho millor. Mentre fèiem els preparatius de l’obra em sentia bastant descol·locada, estava bastant perduda. Era una de les primeres vegades que em trobava en una situació semblant i no sabia massa bé que havia de fer ni com havia d’actuar.

Va ser molt curiosa l’estrena de Rent. Portava un temps pensant-hi bastant, vaja.. portava alguns dies no d’allò que se’n diu nerviosa, però alguna cosa semblant. No obstant, el dia de l’estrena tot es va calmar; no estava gens alterada. Veia com tothom al meu voltant es neguitejava una mica més cada segon mentre que jo estava en un estat estrany. Veia que anaven passant coses i els nervis de tothom, i sabia que havia d’estar nerviosa, que no tenia massa sentit el que m’estava passat, però em mantenia tranquil·la. Honestament, em vaig sentir molt insensible... o potser és que els nervis actuen així.

Quan estàs a l’escenari és com un assaig més, notes els errors, però també t’arribes a sorprendre de lo bé que queden diversos aspecte. No es nota la mirada de la gent, més aviat no s’hi pensa. Se sap que hi són, però no és quelcom molt important en aquell moment, ja que només tens al cap l’obra, si queda bé o no, que s’ha de fer en cada moment... No sé si és el que passa a tothom, però jo no em vaig quedar satisfeta amb la meva actuació, tot i que era un paper petitet, vaig notar que no estava a l’altura. Però bé, a la pròxima ja ho intentarem millorar!

Altea Boix Comajuncosa

RENT

Després d'uns dies de descans, toca un altre cop fica'ns a la feina, i una de les tasques, és fer una petita crítica i valoració sobre l'obra representada el 13 de desembre del 2013.
Des del meu punt de vista, l'obra va sortir molt bé tant com al primer pase, com al segon, tot i que gràcies al primer, vam poder veure com millorar algunes petites coses de cara cap al segon.

Pujar a l'escenari, i veure com tota la feina que havíem treballat a classe, com a casa, i que el públic rebia les emocions, ens va fer estar molt contents, ja que va valer la pena tot el treball realitzat. Tots sabem que els nervis sempre hi són, i realment hi eren, però entre tots vam poder gaudir d'una altra experiència molt bona, i que tots vàrem aprendre de tots.
Com a coses a millorar, podria nombrar-ne per exemple, quan parlem, que no es vegi antinatural, és a dir, fer pasos endavant quan hem de parlar, i quan hem acabat, pasos endarrera. Procurar no fer tant de soroll quan no hi som a escena...
Una de les millors escenes per a mi, crec que va ser la de les noies, o bé la última.
Ha estat una experiència molt bona, i també enriquidora de cara al nostre futur.

Alba Sànchez Plaza.

CUBE

L’espactacle es tracta d’una obra original de la companyia “Kulbik Dance Company”, la qual ha guanyat diversos premis rellevans com el del programa de televisió “Tú sí que vales” i el concurs de dansa a nivell europeu “The Best On”. Estem parlant d’un grup de dansa urbana creat l’any 2010 en el que hi participen ballarins tant d’Andalusia com de Catalunya o València i que busca la creació de sentiments i impressions d’un públic al que vol transmetre les emocions que experimrntent tant dins de l’escenari com a fora mitjançant el moviment del cos humà. Ho fa fent una peculiar fusió  del hip hop, la música electònica, el blues, el jazz, el funk i, fins i tot, en algunes ocasions, el reggae, utilitzant les tècniques més complexes del street dance  com el popping, l’animation, hype o locking, entre d’altres. No obstant, també s’adhereix a altres disciplines artístiques com el mim o la poesia per tal de donar més valor a les seves obres. El director i coreògraf de la companyia és Kanga Valls, que també és un dels set ballarins del grup, en els que també hi contem susanna Ayllón, Manel Cabezas, Aina Lanas, Kiko López, Segri Orduña i Isaac Suárez.

El títol de l’obra, Cube, és literal, tenint en compte que fa referència a la metàfora principal en la que es basa tota la performance, un cub imaginari en el que estan empresonats els ballarins i que els donarà peu per expressar un seguit d’emocions i sentiments experimentats al llarg de la vida. La representació està introduïda per una veu en off que parla sobre els poetes, el seu ofici, la seva forma de veure la vida, les seves pors i les seves passions. Tal veu introdueix cada escena en la que hi atrubuieix una emoció o un concepte: l’autoestima, la ràbia, l’amor... explicant-lo i fent-ne un breu resum de lo que després derà representat per els espactaculars ballarins. Tracta de temes com la llibertat i la seva negació, la curiositat, l’angustia, l’amor, el joc i moltes altres emocions que ens acompanyen dia a dia.

Tot i que és quelcom molt senzill, l’escenografia i la il·luminació juguen un paper important en la representació. L’escena està decorada, solament amb un parell de cubs que s’il·luminen de diferents colors (taronja o blau) i els quals son utilitzats, de tant en tant, com a bancs. Tot i l’austera escenografia, els ballarins, amb els seus precisos i explícits moviments ens presenten un cub imaginari al voltant del qual es crea tota la obra. L’il·luminació ajuda a crear sensacions i impactes en l’espectador: quan es vol donar una impressió de més calidesa, proximitat i intimitat s’utilitza un color més càlid com el vermell o taronja; en canvi, quan es vol crear una fredor i una distancia entre el públic i els ballarins,  s’utilitzen colors més freds com el blau. En diverses ocasions també és utilitzat un focus de llum directa per tal de desviar l’atenció dels espectadors cap a un espai concret, en el que creaven una escena diferent com, per exemple, en una es mostra l’eforç de tot un grup de gent per tal d’apagar una llum que acongegueix el seu objectiu quan s’uneixen i s’ajuden entre si. En algun moment podem observar senzills elements decoratius com un globo, al que li atribueixen una funció.

El vestuari també és molt senzill, però també molt explícit. Canviant a cada escena s’adequa a les emocions i els impactes que es volen crear i caracteritzant una mica als personatges, ja sigui donant-los-hi més importànica o traient-los-hi. Normalment, a totes les escenes van vestits tots iguals, menys a les que s’ha de resaltar el paper d’un o més ballarins, als que se’ls hi atribueix un vestuari diferent per tal de diferentciar-los de la resta. El vestuari consta d’uns pantalons negres bàsics texans, combinats amb unes bambes esportives per amb l’intenció d’anar més còmodes i amb la part de dalt que va variant: camisa, samarreta, polo...

Finalment, ens falta parlar dels grans artistes i protagonistes de l’espactacle; els ballarins. El grup consta de cinc ballarins i dues ballarines. Tots mostren una gran professinalitat a l’hora d’executar els moviments més dificils i precisos, deixant bocabadat a tot espectador que es deixi meravellar per el fascinant espectacle que té lloc davant dels seus ulls. Utilitzant tot tipus d’estils com el blues, el jazz, el hip hop i el funk entre d’altres, fa una barreja amb un resultat exel·lent en el que aconsegueix el seu objectiu d’impressionar al públic transmitent-li emocions i sentiments fins a aconseguir possar-li la pell de gallina. També es poden observar l’ús de tènciques com el mim en el que es duen a terme uns moviments tant explícits que l’espectador capta a la mínima el missatge que se li vol fer entendre. El que també sorpren molt d’aquest exel·lent grup de ballarins és la perfecta coordinació que hi ha entre ells i el fet de que es nota que hi ha una bona comunicació dins de la banda.

Tots els aspectes d’aquesta performent se sumen, fent-ne d’ella un espectacle màgic totalment recomanable a tot tipus de públic!

Altea Boix Comajuncosa

LUCRÈCIA O ROMA LLIURE

L’obra fou escrita per Joan Ramis i Ramis l’any 1769, i és considerada una de les primeres obres teatrals escrites en català. Es tracta d’una tragèdia clàssica que pertany al moviment del neoclàssic. Tal obra ha influenciat a autors com Shakespeare, Rousseau o Moratín i, tot i que hi ha hagut diverses “Lucrècies” en la literatura catalana, la de l’autor mallorquí fou la més reeixida i antiga. La versió del 2013 ha estat dirigida per Sergi Mari i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alsonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay.

El títol es tracta d’un nom literal ja que fa referència i al·ludeix a un personatge de la obra, Lucrècia, que és una esposa que es veu immersa en una prova per part del seu marit i els seus companys que la porta a diverses complicacions. L’argument d’aquesta peça teatral es podria dividir en tres parts: la introducció, el desenvolupament i el desenllaç.

En primer lloc trobem la introducció o la exposició, que és la que ens presenta els personatges i ens explica breument la prova que donarà pas al conflicte de l’obra. La prova en que Lucrècia és sotmesa per part del seu marit i els seus companys consta de deixar-la sola una nit, en la que ella podrà fer el que més desitgi, tot i que, sense saber-ho, estarà vigilada en tot moment. L’objectiu de tal experiment és mostrar als companys del marit de Lucrècia la virtut d’aquesta i la seva passió, espera i amor per el seu marit, sovint absent. L’esposa del Príncep, també fou sotmesa en aquesta prova, i el resultat va ser que la van interrompre en mig d’una gran orgia, motiu pel que el Príncep havia deixat de creure en la virtuositat, la bondat, la innocència i la fidelitat de les dones. No obstant, després de la reacció de Lucrècia davant d’aquest fet, el Príncep es quedarà admirat per la virtuositat de Lucrècia i la voldrà fer seva.

En el desenvolupament, el Príncep cau rendit als peus de Lucrècia, i està disposat a fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir el seu amor. Tot i això, ella el rebutjarà una i altra vegada, indignada per la traïció que veu que li fa al seu marit, un dels seus millors amics. El Príncep és advertit per el seu acompanyant de que deixi a Lucrècia seguir el seu camí, li anuncia i li recorda que ella està enamoradíssima del seu marit, fins al punt de ser capaç de donar la seva vida per a ell, i que ell no hi pot fer res al respecte, que mai podrà aniquilar el fort i immòbil sentiment apassionat de la fidel esposa.

Al desenllaç, el Príncep torna a parlar a Lucrècia del seu amor per ella, però torna a ser rebutjat per el seu amor platònic. Degut a aquest fet es veu obligat a forçar a la fidel esposa, acció de la que ella se n’intenta escapar desesperadament, tot i que finalment no ho aconsegueix. Com a conseqüència ens trobem a una Lucrècia totalment destorçada i desesperada, una desesperació que la porta a suïcidar-se just en el moment en el que arriba el seu amat espòs per poder-se morir als braços de la persona que més estima. Collatinus, és a dir, el seu marit jura venjança amb el mateix punyal amb el que la seva dona es va treure la vida.

El tema de la obra, per tant, és l’amor passional, tant el que sent Lucrècia per Collatinus, que es tracta d’un amor recíproc, com el que sent el Príncep per la protagonista, cas en el que no és correspost i acaba amb la destrucció de la amada. És a dir, parlem d’un conflicte en el que podríem dir que s’hi enfronten el bé, la forma correcta d’actuar i tractar a les persones i el mal, els capricis i el fet de deixar-se portar pels desitjos i no per la raó.

Els personatges que trobem a l’obra són sis: en primer lloc trobem a Lucrècia, una dona que té un sol motiu per a viure, el seu marit, Collatinus, un altre personatge que sent una gran passió per la seva dona i no desitja res més que la seva presència, tot i que en pot gaudir en molt poques ocasions ja que el seu ofici el porta sovint a fora de la ciutat. Lucrècia sempre va acompanyada per la més fidel de les seves dames, així com el seu home, que sempre és aconsellat per un dels seus cavallers. Finalment trobem a el Príncep, un personatge retorçat, vil i cruel, que destrueix la unida parella de la que hem parlat anteriorment i que sempre va amb el ser servidor, que és qui l’avisa de que no intenti manipular els sentiments de Lucrècia ja que no ho aconseguirà. No es mostren gaire caracteritzats els protagonistes de l’obra, sinó que tots mostren una peça de roba “base”, en el cas de les dones es tracta d’un vestit de tirants blanc fins als peus i en el dels homes d’uns pantalons i una camisa de màniga llarga blancs, que combinen amb una peça que els identifica una mica més, com un mantell o una cuirassa.

La posada en escena d’aquesta versió de Lucrècia o Roma lliure es força peculiar: no es tracta de la utilització típica de l’espai en el teatre, és a dir, el públic no s’asseu només a les butaques situades al davant de l’escenari, sinó que l’espai escènic està envoltat per cadires que inclouen al públic a l’escenari, cosa que provoca una proximitat entre els espectadors i els actors i actrius i un intercanvi de mirades i gestos que poden arribar a intimidar al públic ja que els actors, en moltes ocasions, es dirigeixen directament a ells. A més a més, es tracta d’un espai totalment senzill que no gaudeix d’una escenografia molt treballada, però tampoc ho necessita: la decoració que mostra l’escenari és una simple catifa sobre la que se situen quatre cadires sobre les que hi trobem una pila de llibres. L’escenografia va desmuntant-se durant el transcurs de l’obra, per acabar amb alguna cadira tombada i  molts llibres  escampats per terra.

L’actuació per part tant dels protagonistes com dels personatges secundaris és espectacular, motiu pel que ja val la pena anar a veure l’obra totalment recomanable, posa la pell de gallina en diverses ocasions. L’explícita forma d’expressar els sentiments dels personatges dels actors ens sorprèn una vegada darrere l’altre. No obstant, cal remarcar l’actuació de l’actriu que fa de Lucrècia, Queralt Albinyana, sobre tot en les escenes més tràgiques i dramàtiques, que deixa al públic bocabadat i fascinat.

Altea Boix Comajuncosa