CUBE

L’espactacle es tracta d’una obra original de la companyia “Kulbik Dance Company”, la qual ha guanyat diversos premis rellevans com el del programa de televisió “Tú sí que vales” i el concurs de dansa a nivell europeu “The Best On”. Estem parlant d’un grup de dansa urbana creat l’any 2010 en el que hi participen ballarins tant d’Andalusia com de Catalunya o València i que busca la creació de sentiments i impressions d’un públic al que vol transmetre les emocions que experimrntent tant dins de l’escenari com a fora mitjançant el moviment del cos humà. Ho fa fent una peculiar fusió  del hip hop, la música electònica, el blues, el jazz, el funk i, fins i tot, en algunes ocasions, el reggae, utilitzant les tècniques més complexes del street dance  com el popping, l’animation, hype o locking, entre d’altres. No obstant, també s’adhereix a altres disciplines artístiques com el mim o la poesia per tal de donar més valor a les seves obres. El director i coreògraf de la companyia és Kanga Valls, que també és un dels set ballarins del grup, en els que també hi contem susanna Ayllón, Manel Cabezas, Aina Lanas, Kiko López, Segri Orduña i Isaac Suárez.

El títol de l’obra, Cube, és literal, tenint en compte que fa referència a la metàfora principal en la que es basa tota la performance, un cub imaginari en el que estan empresonats els ballarins i que els donarà peu per expressar un seguit d’emocions i sentiments experimentats al llarg de la vida. La representació està introduïda per una veu en off que parla sobre els poetes, el seu ofici, la seva forma de veure la vida, les seves pors i les seves passions. Tal veu introdueix cada escena en la que hi atrubuieix una emoció o un concepte: l’autoestima, la ràbia, l’amor... explicant-lo i fent-ne un breu resum de lo que després derà representat per els espactaculars ballarins. Tracta de temes com la llibertat i la seva negació, la curiositat, l’angustia, l’amor, el joc i moltes altres emocions que ens acompanyen dia a dia.

Tot i que és quelcom molt senzill, l’escenografia i la il·luminació juguen un paper important en la representació. L’escena està decorada, solament amb un parell de cubs que s’il·luminen de diferents colors (taronja o blau) i els quals son utilitzats, de tant en tant, com a bancs. Tot i l’austera escenografia, els ballarins, amb els seus precisos i explícits moviments ens presenten un cub imaginari al voltant del qual es crea tota la obra. L’il·luminació ajuda a crear sensacions i impactes en l’espectador: quan es vol donar una impressió de més calidesa, proximitat i intimitat s’utilitza un color més càlid com el vermell o taronja; en canvi, quan es vol crear una fredor i una distancia entre el públic i els ballarins,  s’utilitzen colors més freds com el blau. En diverses ocasions també és utilitzat un focus de llum directa per tal de desviar l’atenció dels espectadors cap a un espai concret, en el que creaven una escena diferent com, per exemple, en una es mostra l’eforç de tot un grup de gent per tal d’apagar una llum que acongegueix el seu objectiu quan s’uneixen i s’ajuden entre si. En algun moment podem observar senzills elements decoratius com un globo, al que li atribueixen una funció.

El vestuari també és molt senzill, però també molt explícit. Canviant a cada escena s’adequa a les emocions i els impactes que es volen crear i caracteritzant una mica als personatges, ja sigui donant-los-hi més importànica o traient-los-hi. Normalment, a totes les escenes van vestits tots iguals, menys a les que s’ha de resaltar el paper d’un o més ballarins, als que se’ls hi atribueix un vestuari diferent per tal de diferentciar-los de la resta. El vestuari consta d’uns pantalons negres bàsics texans, combinats amb unes bambes esportives per amb l’intenció d’anar més còmodes i amb la part de dalt que va variant: camisa, samarreta, polo...

Finalment, ens falta parlar dels grans artistes i protagonistes de l’espactacle; els ballarins. El grup consta de cinc ballarins i dues ballarines. Tots mostren una gran professinalitat a l’hora d’executar els moviments més dificils i precisos, deixant bocabadat a tot espectador que es deixi meravellar per el fascinant espectacle que té lloc davant dels seus ulls. Utilitzant tot tipus d’estils com el blues, el jazz, el hip hop i el funk entre d’altres, fa una barreja amb un resultat exel·lent en el que aconsegueix el seu objectiu d’impressionar al públic transmitent-li emocions i sentiments fins a aconseguir possar-li la pell de gallina. També es poden observar l’ús de tènciques com el mim en el que es duen a terme uns moviments tant explícits que l’espectador capta a la mínima el missatge que se li vol fer entendre. El que també sorpren molt d’aquest exel·lent grup de ballarins és la perfecta coordinació que hi ha entre ells i el fet de que es nota que hi ha una bona comunicació dins de la banda.

Tots els aspectes d’aquesta performent se sumen, fent-ne d’ella un espectacle màgic totalment recomanable a tot tipus de públic!

Altea Boix Comajuncosa

LUCRÈCIA O ROMA LLIURE

L’obra fou escrita per Joan Ramis i Ramis l’any 1769, i és considerada una de les primeres obres teatrals escrites en català. Es tracta d’una tragèdia clàssica que pertany al moviment del neoclàssic. Tal obra ha influenciat a autors com Shakespeare, Rousseau o Moratín i, tot i que hi ha hagut diverses “Lucrècies” en la literatura catalana, la de l’autor mallorquí fou la més reeixida i antiga. La versió del 2013 ha estat dirigida per Sergi Mari i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alsonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay.

El títol es tracta d’un nom literal ja que fa referència i al·ludeix a un personatge de la obra, Lucrècia, que és una esposa que es veu immersa en una prova per part del seu marit i els seus companys que la porta a diverses complicacions. L’argument d’aquesta peça teatral es podria dividir en tres parts: la introducció, el desenvolupament i el desenllaç.

En primer lloc trobem la introducció o la exposició, que és la que ens presenta els personatges i ens explica breument la prova que donarà pas al conflicte de l’obra. La prova en que Lucrècia és sotmesa per part del seu marit i els seus companys consta de deixar-la sola una nit, en la que ella podrà fer el que més desitgi, tot i que, sense saber-ho, estarà vigilada en tot moment. L’objectiu de tal experiment és mostrar als companys del marit de Lucrècia la virtut d’aquesta i la seva passió, espera i amor per el seu marit, sovint absent. L’esposa del Príncep, també fou sotmesa en aquesta prova, i el resultat va ser que la van interrompre en mig d’una gran orgia, motiu pel que el Príncep havia deixat de creure en la virtuositat, la bondat, la innocència i la fidelitat de les dones. No obstant, després de la reacció de Lucrècia davant d’aquest fet, el Príncep es quedarà admirat per la virtuositat de Lucrècia i la voldrà fer seva.

En el desenvolupament, el Príncep cau rendit als peus de Lucrècia, i està disposat a fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir el seu amor. Tot i això, ella el rebutjarà una i altra vegada, indignada per la traïció que veu que li fa al seu marit, un dels seus millors amics. El Príncep és advertit per el seu acompanyant de que deixi a Lucrècia seguir el seu camí, li anuncia i li recorda que ella està enamoradíssima del seu marit, fins al punt de ser capaç de donar la seva vida per a ell, i que ell no hi pot fer res al respecte, que mai podrà aniquilar el fort i immòbil sentiment apassionat de la fidel esposa.

Al desenllaç, el Príncep torna a parlar a Lucrècia del seu amor per ella, però torna a ser rebutjat per el seu amor platònic. Degut a aquest fet es veu obligat a forçar a la fidel esposa, acció de la que ella se n’intenta escapar desesperadament, tot i que finalment no ho aconsegueix. Com a conseqüència ens trobem a una Lucrècia totalment destorçada i desesperada, una desesperació que la porta a suïcidar-se just en el moment en el que arriba el seu amat espòs per poder-se morir als braços de la persona que més estima. Collatinus, és a dir, el seu marit jura venjança amb el mateix punyal amb el que la seva dona es va treure la vida.

El tema de la obra, per tant, és l’amor passional, tant el que sent Lucrècia per Collatinus, que es tracta d’un amor recíproc, com el que sent el Príncep per la protagonista, cas en el que no és correspost i acaba amb la destrucció de la amada. És a dir, parlem d’un conflicte en el que podríem dir que s’hi enfronten el bé, la forma correcta d’actuar i tractar a les persones i el mal, els capricis i el fet de deixar-se portar pels desitjos i no per la raó.

Els personatges que trobem a l’obra són sis: en primer lloc trobem a Lucrècia, una dona que té un sol motiu per a viure, el seu marit, Collatinus, un altre personatge que sent una gran passió per la seva dona i no desitja res més que la seva presència, tot i que en pot gaudir en molt poques ocasions ja que el seu ofici el porta sovint a fora de la ciutat. Lucrècia sempre va acompanyada per la més fidel de les seves dames, així com el seu home, que sempre és aconsellat per un dels seus cavallers. Finalment trobem a el Príncep, un personatge retorçat, vil i cruel, que destrueix la unida parella de la que hem parlat anteriorment i que sempre va amb el ser servidor, que és qui l’avisa de que no intenti manipular els sentiments de Lucrècia ja que no ho aconseguirà. No es mostren gaire caracteritzats els protagonistes de l’obra, sinó que tots mostren una peça de roba “base”, en el cas de les dones es tracta d’un vestit de tirants blanc fins als peus i en el dels homes d’uns pantalons i una camisa de màniga llarga blancs, que combinen amb una peça que els identifica una mica més, com un mantell o una cuirassa.

La posada en escena d’aquesta versió de Lucrècia o Roma lliure es força peculiar: no es tracta de la utilització típica de l’espai en el teatre, és a dir, el públic no s’asseu només a les butaques situades al davant de l’escenari, sinó que l’espai escènic està envoltat per cadires que inclouen al públic a l’escenari, cosa que provoca una proximitat entre els espectadors i els actors i actrius i un intercanvi de mirades i gestos que poden arribar a intimidar al públic ja que els actors, en moltes ocasions, es dirigeixen directament a ells. A més a més, es tracta d’un espai totalment senzill que no gaudeix d’una escenografia molt treballada, però tampoc ho necessita: la decoració que mostra l’escenari és una simple catifa sobre la que se situen quatre cadires sobre les que hi trobem una pila de llibres. L’escenografia va desmuntant-se durant el transcurs de l’obra, per acabar amb alguna cadira tombada i  molts llibres  escampats per terra.

L’actuació per part tant dels protagonistes com dels personatges secundaris és espectacular, motiu pel que ja val la pena anar a veure l’obra totalment recomanable, posa la pell de gallina en diverses ocasions. L’explícita forma d’expressar els sentiments dels personatges dels actors ens sorprèn una vegada darrere l’altre. No obstant, cal remarcar l’actuació de l’actriu que fa de Lucrècia, Queralt Albinyana, sobre tot en les escenes més tràgiques i dramàtiques, que deixa al públic bocabadat i fascinat.

Altea Boix Comajuncosa

Cube – Kulbik Dance Company

Kulbik és un grup de ballarins de dansa urbana, que transmeten al públic amb els moviments, amb el llenguatge gestual..., les emocions que es viuen dins i fora de l’escenari.

Cube, transcorre dins d’un enorme cub imaginari on es concentren la llibertat i la seva negació, la curiositat, l’angustia, el joc, l’amor i moltes altres emocions que ens envolten dia a dia.

L’obra representava els sentiments d’un poeta, i a partir d’això, ho transmetien al públic de forma gestual.

En aquest espectacle, es fusionava el hip hop amb la música electrònica, els blues, el jazz, el funk, fins i tot el reaggae, tot vertebrat per les tècniques més rellevants del street dance: popping, animation, locking, hype... i altres disciplines artístiques com el mim, el clown...

Cal destacar que la il·luminació feia molt joc a l’espectacle i les cançons també. I el vestuari que feien servir era informal.

El que em va sorprendre més va ser l’aparició del clown, ja que no m’ho esperava i sobretot la coordinació de tots plegats.  

Es un espectacle que recomano a totes les persones que els hi agradi aquest tipus de ball.

En definitiva, aquest espectacle em va agradar molt per la seva originalitat i per la gran cooperació dels ballarins, ja que al darrere hi ha un gran esforç col·lectiu.

Van estar fantàstics!

                                                                                                                                     Mònica Ruiz.

CUBE

L'espectacle que vam veure diumenge 15/12/12 s'anomena Cube, que pertany a la companyia Kulbik. Aquest està compost per un grup de ballarins que ens representen un tipus de dansa moderna.

Cube ens transmetia diverses coses mitjançant la dansa. Bàsicament el que van realitzar en l'espectacle va ser transmetre emocions i accions de la vida quotidiana, els ballarins representaven la seva funció dins d'un cub, a partir d'aquest es construïa la història on succeïen les accions. També cal remarcar que van donar força influència a la poesia.

A més de ballar, el que van fer va ser expressar els sentiments i allò que es reflectia en les històries. No utilitzaven solament el cos, sinó que també el gest formava part d'allò que ens explicaven.

Cube va introduïr diversos estils de dansa com el popping i el hip hop entre d'altres. També utilitzaven molt el mim, i en alguna ocasió vam veure també l'aparició del clown.

En la meva opinió, Cube ha estat un dels millors espectacles de dansa que he vist mai. Només al principi ja van aconseguir que m'emocionés. Em va agradar molt perquè tot estava molt ben controlat, cada moviment que realitzaven era construït d'una manera molt fina i ordenada. Inclús la coordinació de tots els ballarins.
Les parts que em van agradar més va ser quan es quedava un ballarí sol i al fons es veia la seva ombra projectada de manera que semblava un gegant. També quan en un moment d'una cançó es van posar tots en línia i es van posar a caminar de manera que anaven tots iguals i semblaven una espècie de robots. O bé quan simulaven que eren un grup de música i feien de músics, de cantant o bé de micròfon. Sobretot al final , que va ser espectacular ja que va ser el moment on ens van demostrar la energia que tenen i el seu potencial

Estar clar que aquest tipus de dansa m'encanta i és un espectacle que recomano a la gent que li agrada aquest estil de ball. No només era la manera en què ballaven, que era espectacular, sinó com estava tot organitzat, les cançons i els texts que es sentien mentre els ballarins no paraven de ballar, la manera en que anaven vestits... Tot!

Jessica Vila

CUBE (15.12.13)

L'espectacle Cube de la companyia de dansa urbana hip hop KULBIK DANCE COMPANY, ens porten una proposta molt diferent a tots els altres espectacles que hem vist, ja que aposten per la dansa, i el tema en concret, el mim, i alguna part de clown, però sobretot la dansa,entre d'altres com la poesia i sentiments. Aquest espectacle, succeeix dins d'un cub, on a partir d'aquí ens transmeten diferents emocions que nosaltres mateixos sentim i experimentem dia a dia.
Un espectacle, on el treball en equip, la coordinació, concentració, estan totalment estructurats i estudiats, i sobretot assajats. Un espectacle, que està molt ben estructurat, ja que no hi ha protagonistes, sinó que tots els participants són importants.
Personalment, ha estat l'espectacle que més m'ha agradat de tots els que hem vist, ja que la dansa m'agrada molt. El recomanaria a tothom que li agradés la dansa urbana, ja que els ballarins que surten a CUBE, són increïblement bons, amb una tècnica i coordinació espectaculars.

La Flauta Màgica (12.11.12)

La Flauta Màgica de la companyia Dei Furbi, és una adaptació lliure de l'òpera de Mozart, on tot es realitza amb la veu i els moviments, tot "a capella". La companyia ha decidit fer-ho com més còmic, ja que hi ha molta comicitat en gairebé tota l'obra, i això fa que els espectadors estiguin atents durant tota l'obra.
Personalment aquesta obra em va agradar, tot i que no la vaig acabar d'entendre del tot. Per una part, el tros més còmic, és el que més fa que captem l'atenció i la intenció dels personatges, i també fer-nos riure, però en els trossos en que cantaven i de cop i volta un actor deia el quadre on estàvem, personalment, no em va acabar de fer el pes, ja que distorsionava una mica.
Jo recomanaria la obra, ja que es molt bona i per a passar una estona divertida està molt bé.
Alba Sànchez.

LUCRÈCIA O ROMA LLIURE

Lucrècia és una obra de teatre del neoclassicisme català, de caràcter tràgic escrita l'any 1769 per l'autor menorquí Joan Ramis i Ramis, representant del neoclassicisme català (escrivint-la quan tenia tan sòls vint-i-tres anys). L’argument de l’obra es centra amb els temes com el poder, l’honor, la traïció i l’amor, situant-nos a l’any 509 aC.

L’obra comença amb la victòria militar romana del general Col·latí i la felicitació de Lucrècia davant d’aquest succés, en aquest moment els dos es declaren l’amor que senten l’un per l’altre. Però es veu que el príncep Tarquini també està enamorat de Lucrècia i confessa els seus sentiments amorosos a Mànlius i decideix enviar a Col·latí a lluitar per a que així pugui aprofitar per seduir a Lucrècia. Col·latí i Lucrècia es s’acomiaden i Col·latí marxa a la guerra, deixant a Lucrècia trista per por a que no torni. El príncep, aprofitant que no hi ha el general Col·latí declara el seu amor a Lucrècia oferint-li convertir-la en reina junt amb ell, però ella rebutja aquest amor per l’amor que sent cap a Col·latí.

Aquesta decisió fa que el príncep s’enfadi fins a tal punt d’abusar del seu poder per a aconseguir a Lucrècia, amenaçant-la dient-li que si no accepta casar-se amb ell i estimar-lo la mataria. No obstant això, Lucrècia contesta negativament la proposta del príncep fent-lo enfadar encara més, i com que el príncep té un caràcter que no suporta perdre viola a Lucrècia, fent-la sentir deshonesta, frustrada i trista fins a tal punt que li diu a Júnia, la seva confident, que es suïcidarà. Al arribar Col·latí de la guerra, li pregunta a la seva estimada perquè està així de trista i li explica lo succés amb el príncep i al no poder aguantar la seva crisi mental es suïcida clavant-se ella mateixa una espasa.

El que més m’ha caracteritzat d’aquesta obra és que el públic apart de poder assentar-se a les butaques es podia assentar a l’escenari, es a dir, al voltant de l’espai escènic situant les cadires fent com una mena de quadrat sense tapar la part davantera que dóna al públic, cosa que el redueix de dimensions però que afavoreix a diferents punts de visió de l’obra i a la sonoritat, ja que els actors estaven més a prop de nosaltres. La il·luminació era vertical, donant així contrastos que donen un tret dramàtic als personatges i en les parts dels monòlegs de Lucrècia es baixava la intensitat de la llum donant encara més dramatisme a l’escena.

En parts de tensió hi havia música que donava un ambient encara més dramàtic a l’obra, com en la part que el príncep s’enfada amb Lucrècia pel seu rebuig o en la mort de Lucrècia.

Personalment l’obra m’ha agradat pel seu argument i per la interpretació dels actors, ja que era molt bona, però havien parts com en alguns monòlegs que em perdia una mica pel vocabulari que utilitzaven i la manera de dir les coses ja que no he vist moltes obres que utilitzin una manera de parlar així però tot i això m’ha agradat i la recomanaria.

Joan Capdevila