TEMPS + tertúlia amb Quim Masferrer

El espectacle de TEMPS tracta de un home al qual li acaben de comunicar que li queden 90 minuts de vida. Una hora de la més autentica i plena llibertat que mai podrà gaudir un ésser humà. La llibertat de passar comptes, de dir de veritat tot el que pensa, de ser sincer per una vegada. La llibertat de saltar-se les normes polítiques, socials i morals. La llibertat de qui no es pot empresonar, ni multar, ni imputar, ni castigar.

Una obra dirigida per Ramon Fontserè, actor i membre dels Joglars des de l’any 1983 compta, a més, amb l’escenografia del targarí Llorenç Corbella.

Respecte a la meva opinió, encara que el serveis del Teatre Ataneu havien sigut pèssimes al vendre les nostres entrades guardades, i vam tindre que seure en unes cadires de plàstic molt incòmodes, el espectacle va estar molt bé. Tota la temàtica no se’t fa gens pesada, i rius molt. Fa una critica de la societat de avui en dia, i de com vivim, encara que no ho vaguem del tot clar. Al personatge se li agafa molt de apressi, i això es valora molt al final del espectacle quan ningú vol que mori.

Després del espectacle, Quim Masferrer va fer una tertúlia en la que hi podia intervindré tothom qui volgués, fent preguntes que sorgien sobre el espectacle. Vaig arribar a una gran conclusió de que, encara que el personatge de TEMPS es passa la seva major part en una cadira de rodes, tot el treball que hi ha darrere de això es molt gran, ja que algunes coreografies que surten son complexes i dures.

El recomano a tothom de anar a veure’l. 

Paula Sergeeva

Master-Class + PENÉLOPE.

Master-Class de Pallasso, a càrrec de Pepa Plana.

Abans del espectacle, la pallassa Pepa Plana va fer una Master-Class per tots aquells que volien vindre i saber una miqueta més de tot el món del espectacles de circ. Ens va obrir el seu cor, i va explicar de manera molt agradable totes les seves experiències com a artista, i els seus punts de vista més peculiars. També, es van fer activitats per conèixer una mica en que tracta i com se sent un dins del món del pallasso, tenint que exagerar-ho tot a mil. Va ser una experiència que de veritat em va agradar molt conèixer aquesta dona tant mítica.

PENÉLOPE

Tracta de una pallassa que espera el retors d’un marit que acaba d’abandonar la llar per anar-se’n a la guerra. Una distracció, una màquina de cosir, tisores, cinta metria i el fil suficient per que cosint, cosint i enfilant l’agulla, pugi oblidar les penes i ens faci a nosaltres oblidar de pes les nostres. Doncs bé: el resultat és una versió de la Guerra de Troia que no té res que envejar a la de l’ínclit Homer.

Fa molt de riure, però a la vegada es fa cansin. La seva repetició una i una altra vegada de lo mateix està molt be al principi, però al final t’acaba cansant i avorrint, perquè ja saps lo que dirà. Tot i així, m’ha agradat molt la interpretació i la facilitat que té la Pepa per fer aquests personatges tant divertits i a la vegada malenconiosos. 

Paula Sergeeva

CUBE

El passat 15 de desembre de 2013, els alumnes de escèniques de EASD Ondara Tàrrega, vam anar al Teatre Ataneu per veure un espectacle de Kulbilk Dance Company, grup de dansa urbana fundat l’any 2010 amb integrants provinents de Catalunya, Andalusia i València, que explora els innumerables camps del llenguatge gestual i busca transmetre el públic amb el moviment les emocions que viuen dins i fora l’escenari.

KULBILK aposta per la fusió del hip hop amb la música electrònica, el blues, el jazz, el funk, fins i tot el reaggea, tot vertebrat per les tècniques més rellevants del street dance: poping, animation, locking, hype ... i altres disciplines artístiques com el mim o la poesia. Entre les seves nombroses aparicions cal destacar el premi final del programa ‘’Tú si que vales 2011’’ i l’any 2013 ser la companyia més contractada dins del circuit Dansa a Escena de la RED.

CUBE transcorre dins un enorme cub imaginari de línies inexistents on es concentren la llibertat i la seva negació, la curiositat, l’angustia, e joc, l’amor i tantes altres emocions que ens acompanyen cada dia. Una proposta coreogràfica estudiada fins al més mínim detall, fruit de més de dos anys d’un intens treball en equip.

Direcció i Autoria de Kanga Valls.

En la meva opinió, va ser un espectacle massa sobrecarregat per coses artístiques, i es va fer una mica pesat. Crec que amb unes coreografies mes simples i marcades haguessin quedat tot molt millor i inclús mes divertit. Tot i així, s’ha de valorar el gran esforç dels ballarins, que es passen moltes hores assajant per poder tirar endavant la seva carrera professional. 

Paula Sergeeva

Som els alumnes de 1r de batxillerat de l'escola d'Arts Ondara. En el vídeo que podeu visualitzar a continuació és una mostra de les entrevistes, un treball realitzat a classe de Literatura Universal, de Tristany i Isolda. Un petit exercici de creació que va estar proposat, i que a nivell general creiem que ha quedat bastant bé.
Tots els alumnes de 1r de batxillerat de la modalitat d'arts escèniques hi hem participat, i aquest ha estat el resultat.
Esperem que ho gaudiu!
http://www.youtube.com/watch?v=RwW3cDWgUgg
http://www.youtube.com/watch?v=y4iXwTgIyS8

TEMPS, de Teatre de Guerrilla

Temps és una tragicomèdia interpretada per Quim Masferrer de la companyia Teatre de Guerrilla i a la que vam tenir l’oportunitat d’assistir-hi el passat 15 de febrer a les 22:00h a l’Ateneu de Tàrrega. L’obra narra la història d’un home al que li acaben de dir que tan sols li queden noranta minuts de vida i mostra els últims instants del protagonista.

L’última hora i mitja va servir al personatge per interactuar bastant amb el públic i repassar tots els aspectes de la situació tan política com econòmica i social que envaeixen l’actualitat. En el monòleg, vam veure com en Quim travessava moltes emocions: des de la por i la tristor per marxar a l’alleujament per abandonar aquesta miserable situació. La seva condició li permetia fer i dir el que fos sense haver-ne d’assumir les conseqüències: va idear un possible atac terrorista per part de quedar per sempre més a la història, va anar a desfogar-se a tots els bancs i empreses que es dediquen a espoliar la gent....

L’escenografia i el vestuari eren d’allò molt senzills però molt explícits. La part del darrere de l’escenari estava coberta per una tela blanca que aprofitaven per a posar-hi projectats vídeos i el cronòmetre del compte enrere de la vida del protagonista. A més a més, també s’hi trobaven dos tires de tela blanca a cada costat que emfatitzaven l’efecte d’hospital. El vestuari constava d’un simple pijama i una bata; no és necessitava més ja que representava que en Quim estava en els seus últims moments de vida en un hospital. Anava acompanyat amb una cadira de rodes amb qui tenia una relació molt profunda, tot i ser un objecte inanimat.

Finalment, l’actuació d’en Quim va ser brutal. Va demostrar una gran capacitat actoral a l’hora de canviar amb una facilitat increïble d’emocions i, sobre tot, de transmetre-les al públic, a qui afectava directament, propulsant-los-hi una empatia cap a ell. A més a més, la idea original i el guió també era seu, lo que permetia una millor relació entre l’actor i el personatge interpretat. Em va encantar aquesta obra ja que em va sorprendre moltíssim la capacitat d’en Quim al omplir ell sol tot un escenari i al captar constantment l’atenció del públic, a qui tenia endinsat amb les seves paraules. És una obra que recomanaria a tothom tenint en compte que és d’allò més crítica en els temps que corren i del tot revolucionaria degudes les circumstancies, cosa que falta en la situació actual.

Altea Boix Comajuncosa

PENÉLOPE, de Pepa Plana

L’obra narra la història d’una pallassa amb un amor no correspost. Quan aquest li mostra el seu rebuig amb una carta, ella en teatralitza l’escriptura i en magnifica el contingut imaginant-se que el seu amor, a qui anomena Aquil·les, ha hagut de marxar per tal de participar a la guerra de Troia. A partir d’aquí, Penélope, el nom que s’atribueix la pallassa, construeix el seu món i la seva història imaginària per tal de fer allò que té lo més bonic possible.

A l’obra només hi trobem una actriu, la Pepa Plana. No obstant això, la peça teatral introdueix molt més personatges. La protagonista és la Penélope, una noia infantil que s’evadeix del món real per refugiar-se al seu ric imaginari on crea el seu propi món a partir de la seva fantasia interior. També tenim a la criada de la protagonista, una vella que la pròpia pallassa s’imagina per fer la seva vida més glamurosa, tot i que la dóna ho és molt poc tenint en compte que està mig sorda i que li costa molt fer la seva feina. També tenim a l’Aquil·les, l’amor no correspost de Penélope a partir del que ella crea tota la fantàstica història. Finalment, trobem a un ésser més a l’imaginari de la protagonista: la seva mascota, a la que ella mateixa dóna vida.

L’escenografia de l’obra és d’allò més bonica i agradable, consta d’una simple màquina de cosí amb la que la pallassa trença el fil que utilitzarà després per a fer dibuixos que explicaran el seu món interior en una mena de pancartes construïdes a partir de fils que aguanten els dibuixos. Al costat d’això trobem una porta que representa la de l’estança de Penélope, amb una bústia al davant que dóna molt joc a l’obra tenint en compte que és on rep les cartes d’Aquil·les i amb la que introdueix alguns trucs de màgia que surten al llarg de l’espectacle. La il·luminació està cuidada minuciosament i s’utilitza per crear alguns efectes com la nit o l’espectacularitat i brillantor que després algun personatge.

L’actuació de la pallassa és excel·lent, amb un simple gest ens transmet tot allò que envaeix el seu interior i és capaç d’explicar-nos amb molt poques paraules tota una història. És divertida i graciosa. Tot i això, pel meu gust, el ritme de l’obra va ser una mica repetitiu i lent, cosa que, amb el temps al llarg de l’obra, li prenia valor i l’emoció del primer moment.

Altea Boix Comajuncosa

L’ESPERANÇA DE VIDA D’UNA LLEBRE, al Mercat de les Flors

L’obra consta en la adaptació d’un llibre a teatre. No obstant això, és una peça molt especial ja que es representa a partir de la dansa contemporània i el moviment. Cinc ballarins narraven amb la netedat dels seus moviments la història d’un caçador d’edat avançada que es planteja la seva vida i la seva forma portar-la. L’obra consta de tres parts entre les que els ballarins es prenien un descans mentre una productora de la peça comentava amb el públic lo que havien vist o el que veurien. Al final de la segona part, els actors i ballarins van permetre una ronda de preguntes al públic i, al final d’aquesta, van acaçar la seva acció ja que van creure oportú obviar l’ultima i concloent part. Tothom es va quedar amb ganes de més.

Els ballarins que actuaven en aquella peça eren cinc. El protagonista era un home sorprenent gran pels moviments que feia que donava vida al caçador i que, de tant en tant, s’atrevia a dur uns esclops. Després tenim a una noia vestida amb senzillesa que aporta solidesa a l’obra, acompanyada d’una altra noia que interpreta el paper de la jove de la que es va enamorar el protagonista. A continuació trobem a l’actor que interpreta la víctima del caçador, que es mou amb rapidesa i lleugeresa. Finalment, tenim al personatge que més crida l’atenció: un extravagant ballarí amb una personalitat molt forta a qui la situació el supera.

L’escenografia d’aquesta obra és genial. L’escenari és bastant gran i es parteix en dos: a l’esquerra trobem un simbòlic bosc creat a partir de trenta-sis troncs del tot despullats que estan penjats al sostre mentre que la part de la dreta està tota buida amb una simple butaca que l’omple. Aquesta butaca anirà canviant de posició. A més a més, al llarg de l’obra s’aniran creant línies que delimitaran l’espai escènic en el que es mouen els ballarins. També apareixen cordills penjats del sostre o tres làmpades per mostrar l’incís de l’home a la natura. Per altra banda, en la part del bosc hi ha quelcom que crida molt l’atenció: els arbres es poden moure amb facilitat. Això ajuda a crear escenes d’allò més mogudes, actives i vibrants durant la peça de dansa. Finalment, en la il·luminació hi trobem el misteri ja que hi ha una petita llum al fons del bosc de la que cadascú se n’ha d’imaginar el simbolisme. En aquesta obra, la llum és un element molt important ja que ajuda a crear les sensacions i emocions que es vol transmetre al públic.

Per acabar, el minuciós moviment dels ballarins està totalment estudiat i en podem destacar el fet de que cada un d’ells té el seu estil mantenint i endevinant una mica a l’espectador la personalitat del seu personatge. Es sorprenent amb quina sotilesa els actors són capaços de transmetre al públic aquell missatge que volen que els arribi només amb el moviment corporal.

Altea Boix Comajuncosa