Incendis, de Wajdi Mouawad

Només pel fet de veure els actors que hi actuaven, abans d’anar a veure l’obra ja m’esperava que seria bona. L’espectacle no només em va agradar, vaig quedar sorpresa i emocionada per haver tingut l’oportunitat de gaudir d’una obra tan bona.

Incendis, amb el títol de l’obra ja et fas una idea de que serà dura. No sempre ens han de fer riure les obres que anem a veure, és important veure aquesta obra tan tràgica per posar-se al lloc dels actors. A mi no se’m va fer gens llarga i totes les escenes les hi vaig trobar necessàries. Però aquesta és una obra complexa i emotiva que explica la història de una dona que va viure durant molt de temps en silenci a causa de no poder confessar una veritat massa forta per a ser descoberta, sobretot pels seus propis fills.

Aquesta obra segueix un argument molt diferent a les altres, ja que les escenes estan totes barrejades i constantment el públic ha d’estar preparat per a que a la pròxima escena que vegi, s’hagi fet un salt en el temps.

És fascinant com els actors podien estar preparats per a ser personatges diferents tota la estona... El muntatge va ser impressionant. Vaig notar que hi havien dedicat hores i hores per a poder realitzar una obra tan bona. Si en alguns moments per al públic, aquests canvis ja suposaven una pèrdua del fil, no era pas perquè els actors no ho fessin bé ja que per a mi ho van fer genial, el que passa és que no era presisament per a nens aquest espectacle... Sense aquests canvis en el temps l’obra perdia tot el sentit.

Em va encantar tota l’obra en general, però hi van haver escenes que realment em van emocionar bastant, com la del final i la que els enamorats s’han de separar. Em va sorprendre que els actors que representaven estar morts, apareixien a escena com a fantasmes just en els moments que els actors parlaven d’ells. També em va sorprendre i em va fer gràcia l’escena que, sent una escena de guerra, li van introduir comèdia: El pare dels dos fills amb una arma apuntant al públic...(reconec que em vaig espantar una mica)

Tot i el que ja m’esperava del Julio Manrique i la Clara Segura, que sempre els he admirat, em van sorprendre... Junts, sobre l’escenari, fan un equip fantàstic.

Cada escena de l’obra penso que agafava més força i a mesura que avançava l’acció, s’anava descobrint tot. El final és...el millor. El silenci que es provoca parla per ell sol, sense dir res, els actors, amb les expressions... Fan que el públic reflexioni sobre tot allò que acaba de veure. Aquell silenci és per a mi imprescindible.

El text és un text que et fa reflexionar i et fa pensar en el món en el que estem vivint... Un fet real. A mi em va arribar el dolor dels fills en tot moment, m’ho puc imaginar però no puc saber que es el que es sent quan descobreixes un fet tan gran de la teva pròpia família. Jo parlo com una espectadora que ja sabia el final, però per una persona que no se’l esperava, li devia sobtar molt.

Hores després de veure la funció encara estava “en estat de xoc”. És difícil que una obra així se’t oblidi fàcilment. Amb aquesta obra és pateix però també es gaudeix, val la pena.

Iris Vergé Corbera