PENÉLOPE, de Pepa Plana

L’obra narra la història d’una pallassa amb un amor no correspost. Quan aquest li mostra el seu rebuig amb una carta, ella en teatralitza l’escriptura i en magnifica el contingut imaginant-se que el seu amor, a qui anomena Aquil·les, ha hagut de marxar per tal de participar a la guerra de Troia. A partir d’aquí, Penélope, el nom que s’atribueix la pallassa, construeix el seu món i la seva història imaginària per tal de fer allò que té lo més bonic possible.

A l’obra només hi trobem una actriu, la Pepa Plana. No obstant això, la peça teatral introdueix molt més personatges. La protagonista és la Penélope, una noia infantil que s’evadeix del món real per refugiar-se al seu ric imaginari on crea el seu propi món a partir de la seva fantasia interior. També tenim a la criada de la protagonista, una vella que la pròpia pallassa s’imagina per fer la seva vida més glamurosa, tot i que la dóna ho és molt poc tenint en compte que està mig sorda i que li costa molt fer la seva feina. També tenim a l’Aquil·les, l’amor no correspost de Penélope a partir del que ella crea tota la fantàstica història. Finalment, trobem a un ésser més a l’imaginari de la protagonista: la seva mascota, a la que ella mateixa dóna vida.

L’escenografia de l’obra és d’allò més bonica i agradable, consta d’una simple màquina de cosí amb la que la pallassa trença el fil que utilitzarà després per a fer dibuixos que explicaran el seu món interior en una mena de pancartes construïdes a partir de fils que aguanten els dibuixos. Al costat d’això trobem una porta que representa la de l’estança de Penélope, amb una bústia al davant que dóna molt joc a l’obra tenint en compte que és on rep les cartes d’Aquil·les i amb la que introdueix alguns trucs de màgia que surten al llarg de l’espectacle. La il·luminació està cuidada minuciosament i s’utilitza per crear alguns efectes com la nit o l’espectacularitat i brillantor que després algun personatge.

L’actuació de la pallassa és excel·lent, amb un simple gest ens transmet tot allò que envaeix el seu interior i és capaç d’explicar-nos amb molt poques paraules tota una història. És divertida i graciosa. Tot i això, pel meu gust, el ritme de l’obra va ser una mica repetitiu i lent, cosa que, amb el temps al llarg de l’obra, li prenia valor i l’emoció del primer moment.

Altea Boix Comajuncosa

L’ESPERANÇA DE VIDA D’UNA LLEBRE, al Mercat de les Flors

L’obra consta en la adaptació d’un llibre a teatre. No obstant això, és una peça molt especial ja que es representa a partir de la dansa contemporània i el moviment. Cinc ballarins narraven amb la netedat dels seus moviments la història d’un caçador d’edat avançada que es planteja la seva vida i la seva forma portar-la. L’obra consta de tres parts entre les que els ballarins es prenien un descans mentre una productora de la peça comentava amb el públic lo que havien vist o el que veurien. Al final de la segona part, els actors i ballarins van permetre una ronda de preguntes al públic i, al final d’aquesta, van acaçar la seva acció ja que van creure oportú obviar l’ultima i concloent part. Tothom es va quedar amb ganes de més.

Els ballarins que actuaven en aquella peça eren cinc. El protagonista era un home sorprenent gran pels moviments que feia que donava vida al caçador i que, de tant en tant, s’atrevia a dur uns esclops. Després tenim a una noia vestida amb senzillesa que aporta solidesa a l’obra, acompanyada d’una altra noia que interpreta el paper de la jove de la que es va enamorar el protagonista. A continuació trobem a l’actor que interpreta la víctima del caçador, que es mou amb rapidesa i lleugeresa. Finalment, tenim al personatge que més crida l’atenció: un extravagant ballarí amb una personalitat molt forta a qui la situació el supera.

L’escenografia d’aquesta obra és genial. L’escenari és bastant gran i es parteix en dos: a l’esquerra trobem un simbòlic bosc creat a partir de trenta-sis troncs del tot despullats que estan penjats al sostre mentre que la part de la dreta està tota buida amb una simple butaca que l’omple. Aquesta butaca anirà canviant de posició. A més a més, al llarg de l’obra s’aniran creant línies que delimitaran l’espai escènic en el que es mouen els ballarins. També apareixen cordills penjats del sostre o tres làmpades per mostrar l’incís de l’home a la natura. Per altra banda, en la part del bosc hi ha quelcom que crida molt l’atenció: els arbres es poden moure amb facilitat. Això ajuda a crear escenes d’allò més mogudes, actives i vibrants durant la peça de dansa. Finalment, en la il·luminació hi trobem el misteri ja que hi ha una petita llum al fons del bosc de la que cadascú se n’ha d’imaginar el simbolisme. En aquesta obra, la llum és un element molt important ja que ajuda a crear les sensacions i emocions que es vol transmetre al públic.

Per acabar, el minuciós moviment dels ballarins està totalment estudiat i en podem destacar el fet de que cada un d’ells té el seu estil mantenint i endevinant una mica a l’espectador la personalitat del seu personatge. Es sorprenent amb quina sotilesa els actors són capaços de transmetre al públic aquell missatge que volen que els arribi només amb el moviment corporal.

Altea Boix Comajuncosa

Temps - Cia. Teatre de Guerrilla

El dia 15 de febrer, a les 22:00h vam assistir a la tragicomèdia anomenada “Temps” representada per l'actor Quim Masferrer, a l'Ateneu de Tàrrega.

L'espectacle consistia en un monòleg en el qual, el personatge explica tot el que pensa sobre la política, la societat... és a dir, té tota la llibertat de explicar tot el que pensa ja que li han anunciat que només li queda una hora i mitja de vida, i això li permet ser lliure en els seus actes ja que no pot ser empresonat, ni multat ni imputat ni castigat, perquè aviat morirà.

Va ser una hora i mitja en la qual, el personatge estava envoltat d'una intensa tristesa, d'una crítica desbocada, d'ironia, de comiats, records, paisatges...dels quals mai més sentirà.

El que predominava més en l'espectacle era l'humor negre, ja que feia broma sobre tota la corrupció que hi ha actualment. També jugava molt amb els espectadors ja que ens parlava directament, fent-nos riure a cada moment.

El personatge es va despullar de totes les coses que el retenien i va mostrar-se de la forma més fidel a ell mateix, ja que va deixar-se anar.

També hi havia la presència d'un personatge al·legòric, el qual simbolitzava el temps.

El vestuari que portava era senzill, ja que només portava un pijama i una bata en depèn de quins moments.

També va fer servir una cadira de rodes, ja que representava que estava malalt i la necessitava, però en alguns moments, li va servir per a crear joc, ja que per exemple, ballava amb ella, o bé s'imaginava que era un toro.

Sobre la il·luminació i el so, cal dir que eren uns elements molt importants en l'espectacle ja que creaven en depèn de quins moments, unes ambientacions que ens transmetien sensacions. Per exemple, en alguns moments es veia el compte enrere dels minuts que li quedaven de vida al personatge i es sentia el so de com anaven passant, i això creava tensió.

Sobre l'escenografia, cal dir que estava formada per unes quantes cortines blanques i una mena de caixa (al final).

També hi havia la presència d'un vídeo en el que es mostrava camins, o carreteres, en els que el personatge anava passant, i també anava creant un joc còmic molt divertit.

En definitiva, aquest espectacle em va agradar molt, ja que em va fer passar una bona estona i em feia riure molt sovint, i vaig gaudir molt. Crec que l'actor ho va representar molt bé, i el to que feia servir era clau en l'espectacle.

Mònica Ruiz!

MASTER CLASS

Hores abans de l’espectacle, vam assistir a una Master Class de l’actriu Pepa Plana, la qual interpretava l’únic paper de l’obra Penélope. Durant la Master Class, Pepa ens va explica com va arribar a ser una pallassa, començant primer pels seus desitjos de ser una actriu dramàtica estudiant art dramàtic a una escola de Tarragona. No obstant això, va acabar optant per convertir-se en una pallassa. Ens explica també la seva visió respecte a la figura d’un clown femení, criticant la visió general que té la societat de que la dona és com l’eina del clown per fer riure, no la pròpia pallassa que fa riure a la gent, i això ella ho rebutja.
Després, Pepa ens va fer presentar-nos dient el nostre nom, el lloc on vivim i fent-nos mencionar el que més ens agrada i també el que menys. Després d’aquesta presentació, vam jugar a un joc que consistia en fer dos grups situats en cada extrem de la sala i que d’un en un es vagi cap al mig de la sala d’una manera peculiar, i després l’altre grup havia de fer el mateix però exagerant-ho molt més.
Després d’això es va tindre d’acomiadar per anar a preparar la seva actuació que havia de començar en una hora.

PENÉLOPE

Penélope és una obra protagonitzada per l’única actriu que hi a escena; Pepa/Penélope.

L’argument es basa en l’historia d’una dona cosidora la qual té un marit anomenat Ramón que ha anat a la guerra, Pepa basa la seva pròpia història com La Ilíada, encarnant-se com Penélope, la dona de Ulisses, el qual va a la guerra.
Els elements escenogràfics fan molt a l’obra, començant per la sorollosa màquina de cosir que la Pepa fa servir contínuament, ens deixa clar que el seu personatge es dedica a cosir. Les cordes que hi ha situades horitzontalment, Pepa/Penélope, a mesura que avança la història penja una corda vermella fent un dibuix representant el que explica (un vaixell, un castell...). Una porta, la qual a sota hi ha una catifa en la que cada vegada que la Pepa passa riu de les pessigolles que aquesta li provoca als peus. I per últim hi ha una bústia al costat de la porta, en la que la ‘’Penélope’’ rep les cartes del seu Ulisses (Ramón).

En resum, l’obra no està pensada en que l’argument sigui el més rellevant, sinó que és la caracterització de l’únic personatge de l’escena; la Pepa, que atreu la nostra atenció per veure quina de les seves diu i fa per provocar un humor basat en l’absurd. Personalment, l’obra m’ha resultat bastant entretinguda pel nivell de humor i comèdia que la Pepa transmetia i la recomanaria a la gent que voldria anar a veure una obra d’humor. 

CUBE

El diumenge dia 15 de desembre es va fer un espectacle anomenat Cube, dut a terme pel grup de dansa Kulbik Dance Company, al teatre Ateneu de Tàrrega. L’actuació està formada per coreografies d’un grup de sis ballarins (Kanga Valls, Isaac Suárez, Kiko López, Manel Cabeza, Sergi Orduña y Susanna Ayllón) i per fragments de poètics que apareixen esporàdicament durant l’espectacle, escrits pel narrador, guionista, dramaturg, poeta i director de cine i teatre Ulises Paniagua  . L’espectacle està dirigit per Kanga Valls, que apart de dirigir i ballar, també s’ocupa de les coreografies.

L’espectacle el forma part tot un conjunt d’elements que fan que qui el presenciï tingui la sensació d’impressió.
Començant pels sis balladors, penso que s’ho han preparat molt bé per ballar com han ballat, ja que durant l’espectacle ens han demostrat que tenen un elevat grau de tècnica per ballar i la seva coreografia s’adaptava molt bé al ritme de la cançó, utilitzaven tècniques de dansa com el Popping, Animation, Locking i Hype. La música tenia un paper important en l’espectacle, ja que les coreografies s’han elaborat a partir del ritme i l’estructura de les cançons. S’usava música de diferents estils musicals, els quals alguns eren de música electrònica, Hip Hop, Blues, Jazz, Funk i una mica de Reggae. Un altre element són les llums que es donaven a l’actuació, que donaven un ambient oníric a l’escena, amb contrastos de llum i de colors com el blau i el blanc, un cub que hi havia a escena també donava una llum blava a l’escena. Per últim, l’espectacle també el forma recitacions de poemes que sonen esporàdicament, donant encara més la impressió d’una atmosfera estranya i onírica a l’escena.

En resum, Cube és un espectacle molt treballat i personalment, a mi que no m’interessa gaire la dansa, el recomanaria a tothom, però en especial a la gent que li agrada ballar i veure els espectacles de dansa. S’ha de dir que d’un grup guanyador de diversos premis nacionals i internacionals no et pots esperar menys d’una actuació seva.

Joan Capdevila

L'ESPERANÇA DE VIDA D'UNA LLEBRE

El passat dimarts 4 de febrer de 2014 els estudiants de batxillerat d'arts escèniques vam realitzar una excursió a Barcelona. Vam anar a visitar EL COL·LEGI DEL TEATRE, situat al poble espanyol i l'espectacle L'ESPERANÇA D'UNA LLEBRE, de la companyia MAL PELO, aquest tenia lloc al MERCAT DE LES FLORS. 

Anàlisi de l'obra L'ESPERANÇA DE VIDA D'UNA LLEBRE:

Es basava en una representació de dansa, on els ballarins es mostraven d'una manera molt natural. Va ser un espectacle diferent, és a dir, no va ser simplement anar a veure un espectacle, sinó que els espectadors vam tenir l'oportunitat de parlar amb els ballarins i la directora. A més, una de les coses que em va sobtar bastant va ser que paraven l'espectacle (el procés d'assaig i producció) i es posaven a parlar amb el públic, després continuaven amb l'espectacle un altre cop. És a dir, la directora va decidir formar l'espectacle en 3 parts i es paraven a parlar amb el públic, després continuaven reprenent la història.

Ens van explicar que aquest espectacle havia estat inspirat en una història ja elaborada d'un autor i també en un llibre de filosofia.

La història era la d'un caçador i el pas del seu temps, l'home s'havia fet gran i l'argument es basava en explicar la vida d'aquest.

Els moviments dels ballarins eren molt abstractes, és a dir, es tracta de dansa contemporània, els moviments no tenien sentit per si sols, sinó que s'havia d'intentar relacionar amb la història en conjunt. Una de les coses que facilitava entendre l'espectacle era que havien introduït alguna cosa de text.

La única cosa que em va agradar d'aquest espectacle sincerament era l'escenografia, els troncs d'arbre que estaven penjats al sostre de l'escenari i que simulaven el bosc. 

Aquests dos actors van ser els que em van agradar més, simplement perquè vaig penso que eren dos personatges molt interessants i se'ls donava molt bé el paper que estaven representant. 

Jessica Vila.

Penèlope Cia.Pepa Plana

1/Master class

El passat 18 de Gener a les 17:00h de la tarda, Pepa Plana ens esperava a l'entrada de l'Ateneu de Tàrrega, acompanyada d'altres interessats en la master class que proposava. 

Primer de tot, ens va fer una mena de xerrada sobre la seva professió . Pepa va estudiar Interpretació en una escola de Tarragona. Li encantava el teatre dramàtic i pensava que acabaria sent una actriu dramàtica, però misteriosament i sense saber per què , es va acabar decantant pel mim i pel clown fins a convertir-se en una pallassa en tota regla. També recordo que ens va explicar el que era ser pallassa, ja que no resulta habitual trobar-se una dona que es dediqui a això, i estem més que acostumats a relacionar el clown amb el gènere masculí.. Perquè hi ha aquest clixé de que ''les dones no poden ser pallasses ja que no farien riure''. I Pepa protestava en contra aquesta afirmació. Ella opinava que el que passava era que tothom està acostumat a un humor masculí. I que les dones tenim un altre tipus d'humor des d'un altre enfoc i no tant habitual que pot resultar tant o més graciós inclús que l'humor masculí.

Després de parlar-nos sobre ella i la seva professió, Pepa Plana va voler-nos conèixer a cada un de nosaltres. Així que ens va fer asseure en una cadira que estava situada al mig de la sala. Havíem de dir el nostre nom, quelcom que ens agrades molt i quelcom que odiéssim fins al infinit. D'aquesta manera es va trencar una mica el gel i vam escalfar per el pròxim joc.

Ens vam dividir en dos grups. Del primer grup, n'havia de sortir una persona, amb un caminar peculiar o realitzant alguna acció còmica. Llavors, el segon grup sencer havia d'imitar-lo exagerant la seva acció. I així contínuament, fins que Pepa Plana va haver d’acomiadar-se de nosaltres perquè ja s'havia de començar a preparar per la seva actuació que aniríem a veure unes hores més tard.

2/Espectacle: Penèlope

En aquest espectacle, la pallassa Pepa Plana es converteix en una dona la qual el seu marit ha abandonat la llar per tal d'anar a la guerra. Relaciona aquest fet, amb la història de la Guerra de Troia,  relacionant el seu home amb el mateix Ulisses i a ella mateixa amb Penèlope, una muller que espera el retorn del seu amor. 

La seva distracció, és una maquina de cosir amb suficient fil per a que pugui oblidar les seves penes. Amb el fil, ens representarà gràficament algunes imatges (ex. vaixell) que l’ajudaran a explicar-nos la gran història del seu marit interferida amb la història de la Guerra de Troia. 

Penèlope ens va narrant la història fins que dibuixant amb el fil, ens mostra un indret on el seu home l'esta enganyant amb una altra.

Cal remarcar, sobretot l'escenografia i el vestuari. Començant pel vestuari, resulta molt exagerat i graciós: consta d’un vestit blau molt pompós i unes sabates rosa grandioses, coronades per el nas vermell i un maquillatge que l'ajuden a ser més clara i expressiva.

Pel que fa a l'escenografia, anava en consonància amb el seu personatge i amb el món del clown. Era igualment exagerat i pompós, com la maquina d'escriure . Només hi havia una escenografia, que constava de la màquina d'escriure, una bústia i una cadira. I encara que sona escàs, Pepa Plana li va saber donar molt joc juntament amb els fils que il·lustraven allò que ens volia explicar.

Una de les coses que més em van agradar, va ser com estava construït el  personatge de Penèlope: una pallassa molt irònica, molt simpàtica i viva que no parava de comunicar-se i transmetre coses tenint sempre en compte el públic, d'una manera molt pícara i graciosa. I tot i que no m'agrada especialment el clown, reconec la feina ben feta de Pepa Plana en l'obra Penèlope.  

 

Natàlia L.